Joanra Canosa - Relats -

  Una de les feines que vaig haver de fer aquell altre hivern de precarietat s i estretors consistia en omplir, taponar i segellar amb lacre vermell tres mil vuit-centes ampolles. Tot i que no ho eren, h avien de tenir l’aparença d’ampolles de vi. Ocuparien una paret sencera i formarien part del decorat d’un local gastronòmic molt cool que havia de ser la gran atracció artístico-gastronòmica-multi-sensorial per a turistes i indígenes, al rovell de l’ou de la nostra santa ciutat - ja us avanço ara que aquell projecte no va acabar de triomfar-. La feina consistia en omplir les ampolles amb una aigua prèviament tractada perquè no es podrís, tenyir-la del color del vi, posar-li un tap de suro a pressió i lacrar-ne tot el coll. Hi havia la dificultat afegida que les ampolles havien estat sotmeses a corbes i deformaci ons per efecte de la calor, amb la intensió que adquirissin un aspecte dalinià, i això les feia encara més fràgils i trencadisses. Es tractava d’un treball en cadena...

  Com cada any, un parell de dies abans de Sant Joan, la fira s'instal·lava vora la platja. Les parades arrenglerades en dues fileres formaven un carreró que s’anava animant a poc a poc. Un cop ben falcats i connectats, es cavallitus, el tir al blanc, el tren de la bruixa i totes les altres, començaven a encendre els llums i feien sonar les músiques. Com cada any, l’home de la tómbola feia sonar la seva veu rogallosa pel damunt de tot aquell garbuix sonor. Com cada any, el fum de la xurreria i la pols del terra formaven aquell gran núvol que ho embolcallava tot. Com cada any, abans de distreure’m amb cap altra cosa, em vaig dedicar a buscar-la. Sabia que, un cop hagués venut els tiquets, correria a trobar un racó per seguir llegint, aliena a tot allò, com feia sempre. Com cada any, quan la vaig veure el cor em va fer un salt, però vaig passar de llarg fins a tres cops. Els pits li havien crescut, ara portava ulleres i, a la butxaca del peto, un altre llibre. Compartíem a...