Joanra Canosa - Relats -

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que est

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre els h

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.