Escric

 

Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració.

Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que estava perdut al mig del camp, sense aigua corrent, ni electricitat i encara menys cap tipus de connexió amb la resta del món. Aquell petit aïllament em va dur més de cent anys enrere i molt endins de mi mateix. Passava el dia fent esbossos, investigant noves composicions per a les meves obres i dibuixant-ho tot. El meu bloc s’anava omplint de dibuixos, esborranys i anotacions. Però vet aquí que, de cop i volta, d’entre les anotacions hi comencen a aparèixer frases, les primeres les vaig vincular a obra gràfica convertint-les, immediatament, en cal·ligrames. Als vespres, amb les mans ocupades en preparar el foc per gaudir-ne durant la nit, començo a donar voltes a certes idees i records. A poc a poc m’adono que una necessitat d’explicar coses es va fent cada cop més manifesta. Allà es donen les condicions perfectes: hi coincideix el fet de tenir la pau i el temps necessari amb la perspectiva del temps que ja ha passat des d’aquell mal tràngol que em va tenir amb un peu a l’altra barri. Aleshores, en una d’aquelles piruetes mentals que la necessitat sembla exigir en un insuportable sentiment de buidor, decideixes escriure. Una mica conscient de la meva fragilitat i una mica per por de perdre la memòria, decideixo escriure alguns records per a consum propi o, millor dit, per a consum domèstic. En aquest punt t’adones que escriure esdevé una cosa semblant a posar una mà davant la flama d’aquella espelma que tots portem; una mà sosté aquella poca llum que ens permet avançar, l’altra la posem per protegir la seva feblesa i tirar endavant sense aturar-nos, sense mirar enrere.

Podria semblar pedant i atrevit perquè la meva vida, les meves experiències, no tenen res d’especial; en aquest aspecte tinc la gran sort que el meu estimat paràsit sovint també em va subministrant prou imaginació per fugir de la realitat a través de la ficció.

Doncs sí, he perdut la poca vergonya que em quedava i ara també escric. No m’ho tingueu massa en compte, tan sols pretenc donar sortida a cert neguit, a una necessitat i a una nova manera d’expressar-me. Ho faig a raig, en sóc conscient, m’agradaria fer-ho millor, però ara mateix no em puc permetre cap d’aquests anhelats cursos d’escriptura. De moment m’haig de conformar devorant llibres com a única font d’aprenentatge. D’altra banda, quan miro de revisar massa els meus textos, la cosa empitjora i perden la poca gràcia o frescor que podrien haver tingut en un primer moment. No en sé més, m’ho haureu de perdonar. Escric sobretot per als amics, per als coneguts i per a tota persona que estigui interessada a llegir-me. Però ara que he compartit amb vosaltres molts dels textos que he anat escrivint, us puc considerar còmplices del meu atreviment, ja que en molts casos m’heu esperonat a seguir-ho fent. Qui no em llegeixi, però, que sàpiga que no es perd gran cosa.