Joanra Canosa - Relats -

  FOTOGRAFIES NARRADES, núm. 2, ph: (aquesta és meva) Des de petit he anhelat disposar d’un lloc especial, una mena de refugi, com un petit paradís on fugir de la realitat per submergir-me en el silenci i gaudir de ficcions pròpies o alienes durant unes hores, quan en tingui necessitat. D’alguna manera, aquest lloc ja el tinc, però de moment és tan imaginari com aquell amic de la infantesa. Això sí, cal que sigui un lloc auster, silenciós, desconnectat i relativament aïllat, però, a la vegada, proper. Hauria de tenir un aspecte que passi desapercebut, d’una grandària reduïda i s’hauria de poder aïllar fàcilment de l’exterior. Hi aniria sovint per fugir de tot aquest soroll, i per llegir i crear sense interrupcions. H i passaria l'estona que calgués per a tornar-me a sentir sol, o  fins que l’enyorança em resultés tan insuportable que et tornés a trob ar a faltar; ni més ni menys.

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

Tot i que «Roba interior» és el segon llibre que publico, aquí hi trobareu els primers textos que vaig escriure des de 2019. Inclou una sèrie de trenta-set relats i cinc contes; en algun d’ells s’hi mostra el jo una mica impostat d'algú del tot irrellevant que, tot i així, insisteix a compartir episodis viscuts i inventats amb tota persona disposada a llegir-los. Amb alguns d’aquests relats tindreu l’ocasió de conèixer-me millor; espero, però, que això sigui compensat si en algun moment us fan riure, us entretenen o us destaroten una mica per la simbiosi que faig entre els meus personatges i jo mateix. En aquesta ocasió vaig alternant ficció, no-ficció i auto-ficció i, si ho voleu, us deixo a vosaltres la tasca d'esbrinar quin relat pertany a cada grup. Aquest recull de contes i relats curts té l’avantatge de poder cohabitar a la vostra tauleta de nit –o a l’excusat– amb novel·les o altres narracions més llargues, gruixudes i serioses, amb l’esperança que us puguin servir d’esb...

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca,...

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que...

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre e...

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c...

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...