El fangar de Londongrad

 

L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió.

Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim nivell. L’alcalde no va dubtar ni un moment a posar la catifa vermella als peus de tan interessants nouvinguts i, a causa de la bona acollida i els encants que la city oferia, varen ser molts els oligarques russos que van optar per establir la seva residència a la ciutat; fins a tal punt va ser així que se la va arribar a anomenar Londongrad.

Tot i que algun d’aquests peculiars personatges va optar per instal·lar-se als afores de la urbs restaurant antigues mansions o arribant a reproduir castells estil Tudor(!), la majoria d’ells es van entestar a adquirir una de les típiques mansions londinenques ubicades en aquells luxosos carrers corbats dissenyats per l’urbanista John Nash a principis del XIX, en l’època del rei George V. Aquelles luxoses mansions properes a Regent’s Park disposaven, en la majoria de casos, de tres grans plantes senyorials, més un quart pis on s’allotjava el servei, i un semi soterrani amb llum natural on s’hi ubicava una gran cuina, el rebost, la caldera, la carbonera i el celler, a més d'un jardí posterior. Doncs, vet aquí que els nous propietaris, en creure que no disposaven de prou espai per a les seves necessitats domèstiques, es van dirigir a les autoritats municipals tot sol·licitant un permís d’obres per pujar unes quantes plantes més als casalots que acabaven d’adquirir. Impossible! Va ser la resposta, atès que aquelles construccions estaven protegides com a patrimoni històric i artístic, el seu aspecte exterior era del tot inalterable. Ho deia la llei molt clarament. En aquest cas la força dels seus rubles no hi va poder fer res... tret que... si no podien créixer cap amunt...

L’estira i arronsa va durar just el temps que va trigar l’amic Boris a fer un permís i unes taxes a mida de les circumstàncies. La fesomia exterior dels edificis quedava intacta a l’hora que les màquines s’encarregaven d’excavar varies plantes terra endins d’aquell subsòl fangós comú a tota la ciutat.

Avui aquestes cases disposen, entre altres coses, de piscina coberta, sala de karaoke, gimnàs, sala de videojocs, discoteca i jacuzzi subterranis que, en molts casos, superen en volum la construcció original. Ara el problema el tenen les cases veïnes que, desfalcades del fangar on estaven assentades, comencen a tenir vies d’aigua, a inclinar-se, a moure’s i a trencar-se.

Aquesta història té tantes moralejas que no sé per on començar, o sigui que vosaltres mateixos.

març de 2022.