Joanra Canosa - Relats -

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no ...

Alliberàvem piscines La calor asfixiant d’aquest es nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i c om una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; p erquè resulta que , més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com , una de tantes nits de tertúlia a la plaça de l Sol - quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu- , vam decidir, sense massa pla...

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...

  No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia e...

  L’olor de goma cremada i els renecs dels vianants li afegien un punt d’emoció. Jo corria tant com podia amb el cotxe que menys resistència havia posat a l’hora d’arrencar-lo fent el pont. La tercera marxa no acabava d’entrar mai i, per molt bon conductor que fos, aquell Seat vuit-cents de color verd no donava més de si. La sirena del mil cinc -cents de la policia que portàvem darrere cada cop se sentia més a prop. No teníem més remei que deixar l’eixample i endinsar-nos pels carrerons de Gràcia. Només teníem dues opcions: o despistar-los o disparar contra ells sense miraments. Jo conservava la calma, com sempre, però la meva acompanyant no semblava disposada seguir les meves instruccions, es negava a treure mig cos per la finestreta i disparar o ‘pistolar’, com deia ella, contra els nostres perseguidors. Així que, quan la meva germana petita va veure com se’ns apropava aquell gatet negre que li havia robat el cor des que havíem arribat a casa la tieta, va obrir la porta i...

  Un home gris va empènyer la porta del jardí principal i va creuar el pati per entrar a l’escola; un cop dins l’edifici, el primer que va fer va ser preguntar pel senyor Villarubias, l’exmilitar imposat per donar gimnàstica . A partir d’aquell moment, m és que sospitar, es disparaven totes les alarmes i es posava en marxa un mecanisme perfectament greixat per experiències prèvies. La senyoreta Conxa feia l’ullet al senyor Albert que, mentre l’exmilitar i el visitant xerraven i reien tot anant cap a direcció, corria a donar l’alerta classe per classe. La senyoreta Conxa acompanyava el sinistre visitant fins e l despatx, on la directora el rebia amb una impostada cordialitat i el feia seure per guanyar tan temps com fora possible . Aprofitant aquest interval, al menjador -que era alhora biblioteca-, la Conxa i l’Albert s’afanyaven a encabir tots ‘ aquells’ llibres al petit muntacàrregues que servia per fer pujar i baixa r els plats a la cuina, fent-lo encallar a mig camí i tan...

  Una altra de les moltes feines de l’època d’estudiant era fer de camàlic carregant i descarregant aquells grans camions que transportaven el material dels grups de Pop i Rock en les seves gires, quan venien a Barcelona. Estàvem apuntats a una empresa que es dedicava a la logística pròpia de les tasques relacionades amb el muntatge dels escenaris de grans concerts i, quan els faltaven mans, ens trucaven. No pagaven gens malament i fins i tot ens donaven d’alta a la Seguretat Social encara que fos per un sol dia, cosa que no tothom feia en aquella època. Dins l’equip hi havia diferents categories: els més ben pagats eren els scaffolders que acostumaven a ser aficionats a l’escalada i els encarregats d’enfilar-se amb cordes a les estructures per passar-hi els cables i instal·lar-hi els llums; també hi havia els runners que es dedicaven a fer viatges i encàrrecs amb el seu propi cotxe portant persones i objectes d’un costat a l’altre i, com sempre a l’últim graó, ens trobàvem els ...