ALLIBERÀVEM PISCINES

Alliberàvem piscines

La calor asfixiant d’aquestes nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i com una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; perquè resulta que, més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com, una de tantes nits de tertúlia a la plaça del Sol -quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu-, vam decidir, sense massa planificació, dur a terme aquella ocurrència peregrina que algú havia deixat anar sense pensar-ho massa, però que ens podia treure d’aquella tediosa monotonia. «Per què no provar-ho?!» va ser el clam general. El pla s’havia d’executar en calent, és a dir, a l’instant, sense pensar-ho dues vegades i abans que el pessimista de torn comencés a trobar-hi pegues. Així doncs, cavalcant velocípedes de tot tipus, vam enfilar contents Diagonal amunt. La nostra primera destinació va ser el «Sitari», una mena de club esportiu que, tot i estar destinat als estudiants universitaris i no se sap perquè, es va acabar convertit en un club privat més de la zona alta, on a alguns dels components del grup, tot i defensar-ne els colors cada setmana i pagar una quota, ens era prohibit accedir a part de les instal·lacions, pistes de tenis i piscina inclosa. Com és natural, tots vam coincidir que una injustícia com aquella no podia quedar impune: On s’és vist?! I, coneixedors com érem de l’indret, vam trobar el racó més discret per on salvar la tanca i accedir al recinte; sabíem que si no fèiem massa enrenou no cridaríem l’atenció del vigilant, que acostumava a estar-se a la garita d’entrada i a una bona distància de la piscina. La cosa més difícil va ser aguantar-se aquell riure nerviós de mirades creuades, mentre ens anàvem despullant, sense perdre l’ocasió d’insistir els més pudorosos, fins aconseguir convèncer-los per anar tots completament conills. El bany va ser espectacular, refrescant, alliberador i fins i tot vam gosar saltar des dels trampolins -per cert, aviso als mascles que si us tireu de peu i aneu nus, us heu de protegir la carn d’olla amb les dues mans. És un consell-. El cas és que durant una bona estona tot van ser riures, xipollejar i cervesa calenta, fins que, de cop i volta, vam sentir els lladrucs d’un gos que s’apropava atiat pel vigilant. L’única reacció possible va ser sortir de l’aigua, mirar d’agafar tota la roba i fugir a corre-cuita d’aquell preciós pastor alemany que ja ens ensenyava les dents des de l’altre costat de la piscina. La cosa va anar de pèls i no tota la roba va ser rescatada a temps. Haig de dir que, més que desencoratjar-nos, aquella primera experiència ens va animar a buscar nous escenaris, noves piscines i noves emocions. Això sí, tots els finals acostumaven a semblar-se força. Els clubs privats van ser succeïts per algunes de les poques piscines comunitàries que hi havia aleshores -que, per cert, totes eren al mateix barri-, perquè per molt que ara costi de creure, com passa amb les zones de gespa, de piscines n’hi havia ben poques i, al meu parer, estaven custodiades amb un excés de zel.

#alliberemlespiscines #freethepools