Una banyota de comiat

 

Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota. Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es feia del tot insuportable, em vaig anar ficant, esglaonadament, dins d’una aigua molt més freda del que m’esperava. Vaig anar fent lentes braçades al mateix tremps que anava orinant amb una cara de plaer difícil de dissimular. Aquella agradable sensació es va veure estroncada de cop, tan bon punt vaig percebre que aquell color verd clar de les aigües que arribaven a la platja havia virat a un fosquíssim blau-verd que feia pensar en una perillosa profunditat. L’ensurt em va fer tornar a la sorra nedant a una velocitat que em va sorprendre a mi mateix. Encara mig tremolós, em vaig tornar a estirar damunt la tovallola per recuperar l’alè i el ritme cardíac. Ara, al gust salat de la boca s’hi afegia una agradable sensació, perquè el sol anava assecant el meu cos alhora que els músculs es relaxaven. Els crits llunyans de les gavines es mesclaven amb aquell ‘Rayo de sol’ que m’arribava del xiringuito, component la banda sonora perfecta per a aquell agradable somni lleuger. Però, just al moment en què l’Ursula Andress sortia de l’aigua en bikini i s’apropava amb un ample somriure per a besar els meus llavis, l’intempestiu so d’una sirena acompanyat d’una gegantina ombra que ho enfosquia tot em va despertar violentament amb el temps just per rodolar fent la croqueta de costat i veure com una passarel·la de fusta es desplegava davant dels meus nassos. Del vaixell allà encallat i de nom Sirte de ‘Cruceros Costa Brava’, van començar a sortir-ne turistes darrere una dona que, baixant la passarel·la a corre-cuita i amb les mans a la boca, va deixar anar la primera papilla just als meus peus, com si no hi hagués cap altre lloc.

Me’n vaig anar d’allà maleint la dona, la paella amb sangria que havia ingerit, el Sirte, la platja gran i tots aquells banyistes que no m’havien volgut advertir dels perills que corria estenent la tovallola en aquell precís lloc.

Ara, des del refugi que m’ofereix el meu dormitori de ciutat ple de còmics i llibres, gaudeixo de tornar a la meva quotidianitat i us demano que no hi insistiu, que no em feu narrar cap més d’aquestes històries, que ja som a setembre i, com cada any, encara tinc pendents els deures de tot l’estiu.