Les cases abandonades

Avui, mentre endreçava velles fotografies, he recordat que entre els dotze i els catorze anys, amb un grup d’amics de l’escola ens va donar per entrar a les cases abandonades de la zona alta de la ciutat. La curiositat i l’afany per transgredir havia reunit en aquell grup persones de diferents classes i cursos, d’una manera totalment espontània i natural. Ens resultava atractiu i emocionant viure aquella mescla d’aventura i risc; tot molt transgressor en aquella edat. El risc era evident, ja que la majoria de les cases havien estat abandonades pel seu mal estat: terres i escales enfonsats, teulades caigudes, esquerdes i runa que ens feien passar per llocs i de maneres que, ara, només recordar-ho, em fa posar els pèls de punta. La transgressió venia donada pel fet que aquella era una de les coses específicament prohibides tant per l’escola com pels pares, degut a la multitud de riscos que comportava. Seleccionàvem les cases segons la dificultat que suposava accedir-hi, tot i que poques vegades se’ns en resistia cap. Érem experts en saltar tanques i murs impossibles.
Amb el temps l’emoció inicial, l’adrenalina i el risc a ser descoberts es van convertir en una altra cosa. En moltes de les cases hi anàvem trobant objectes personals, documents i fotografies; així com dibuixos infantils i trofeus de tot tipus. Aquestes troballes ens van anar despertant una curiositat detectivesca que ens va dur a mirar de recompondre la història de les famílies que havien habitat aquells casalots. Era una tasca estimulant i divertida a què dedicàvem força hores. En alguns casos trobàvem veritables mines, tresors emmagatzemats en caixes de cartró, dins de mobles o senzillament escampats pel terra. Hi havia de tot, cartes d’amor i de guerra, esqueles, fotos de casament, de comunió i d’aniversaris d’aquells amb pallassos i mags. Hi descobríem personatges, famílies i formes de vida d’altres temps que als nostres ulls adquirien un caire misteriós, gairebé fantasmagòric. Força gòtic tot plegat.
L’emoció per aquells descobriments ens va portar a tota una feina de lectura, traducció, classificació i interpretació amb un rigor, entusiasme i zel que sovint he trobat a faltar en la meva posterior experiència acadèmica -sobretot l’emoció-. En cas que hi hagués un excés de material, arribàvem a endur-nos feina per fer a casa; una feina secreta que, evidentment, passava per davant dels deures i que hauria de ser defensada en la següent trobada que es faria in situ. Dissenyàvem arbres genealògics i reconstruíem la història de les famílies, omplint alguns buits de forma creativa i posant-hi, de vegades, més pa que formatge. La fantasia i l’humor no hi faltaven mai. Cadascun de nosaltres tenia una especialitat assignada i tant la posta en comú com les conclusions que se’n derivaven ens feien pensar que aquell equip funcionava com un putu rellotge suís.

Arribàvem a casa tard, bruts i estripats, però amb una satisfacció tan gran com la trola que dúiem preparada com a excusa. Ara penso que, si no hagués estat una activitat que portàvem en secret, fins i tot hauria fet que algun dels nostres docents arribés a sentir-se’n orgullós. Sé que amb el temps aquest tipus de records tendeixen a idealitzar-se, però us puc assegurar que per nosaltres tot allò era fantàstic!
Avui, també em sento orgullós de conservar moltes de les amistats d’aquell grup. Però confesso que enyoro aquells temps, sobretot aquella manera de divertir-nos i enyoro, també, el fet que els nostres adolescents no podran viure experiències com aquelles. Corren uns altres temps i no són tan lliures com nosaltres perquè les famílies, les agendes i la dependència a les tecnologies els lliguem massa curt.

Foto: Alla Mirovskaya

setembre de 2019.