Joanra Canosa - Relats -

  FOTOGRAFIES NARR ADES, Núm. 1 ph. Adolf Fassbender, 1935. L’Enriqueta està tan nerviosa que no ha gosat aixoplugar-se durant el darrer aiguat per por a perdre la que ella considera que és la seva darrera oportunitat. Tot i tenir una edat, es penedeix d’haver mentit la seva anciana mare i haver-se gastat tants diners en uns botins blancs a joc amb aquest barret tan car que ara, moll i aixafat, no tan sols no llueix gens, sinó que li sembla del tot ridícul. Pateix per si aquesta desastrosa fila ha pogut espantar la seva cita i, aprofitant la pluja que li llisca cara avall, plora dissimuladament mentre resa per veure’l aparèixer en qualsevol moment i tenir l’oportunitat de viure una apassionada història d’amor com aquelles que tant li agrada llegir. El Doctor Müller, aprofitant el vent que encara bufa, inclina el cap per amagar-se sota l’ala del barret i així esquivar el seguit de consultes encadenades que li fa la senyora Muck cada cop que es creuen. Ja no sap com dir-li que, si v

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no

Capítol 4 'Un personatge a l’ombra' Aquell habitacle sòrdid i subterrani estava travessat per unes quantes canonades i mal il·luminat per un fluorescent que emetia una tremolosa llum verdosa. No tenia cap més obertura que una porta metàl·lica i feia una olor agra, com de resclosit, d’humitat, de tabac i de roba bruta. Al terra hi havia un gran toll d’aigua i el soroll d’un degoteig constant marcava un ritme monòton que ho feia tot encara més trist. Com a únic mobiliari hi havia una palangana gran, un catre desfet i dues caixes de cartró: una contenia mantes i roba, l’altra, menjar. Una catifa formada per pàgines de diari, revistes i ampolles buides ocupava la major part del terra. Hi havia un cordill lligat a les canonades d’on hi penjava una vella granota de treball, uns calçotets i tres parells de mitjons. Una bandera de La Legión Española, una tovallola penjada d’un clau, un mirall trencat i el pòster central d’una revista amb una dona nua, compartien paret amb la porta. Sem

Alliberàvem piscines La calor asfixiant d’aquest es nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i c om una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; p erquè resulta que , més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com , una de tantes nits de tertúlia a la plaça de l Sol - quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu- , vam decidir, sense massa pla

3·2 'Començar de nou' (II) (...) El Maurici estava sorprès tant per la crònica revolucionària que li estava narrant la Sandrine amb tant detall, com per l’entusiasme creixent que hi posava. S’ho imaginava com una novel·la històrica, com una pel·lícula. –Sandrine, t’haig de ser franc: estic fascinat! No tenia ni la més remota idea que tot això hagués sigut tan potent i hagués passat d’aquesta manera; bé, en realitat tan sols me n’havia arribat alguna referència, algun terrible relat de dubtosa credibilitat que no deixava el vostre moviment en gaire bon lloc. Però, per ser-te sincer, fins fa poc temps vivia dins d’una bombolla, en un àmbit familiar i docent de convençut pensament franquista, que no volia saber res del món exterior, i menys encara de tot això que m’expliques. Tot just ara començo a ser conscient de la meva ignorància en aquest i molts altres temes. –Però, a veure si m’aclareixo Maurici, tu no formaves part de l’organització antifranquista i clandestina del senyor

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limitàvem