Cavalcar xiulant
Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i això