Joanra Canosa - Relats -

  Espero que aquest nou any vingui ple d’una creativitat lluminosa que faci més suportable la grisor d’aquests darrers temps. M’agradaria que ningú veiés coartades ni les seves ànsies de crear ni la seva imaginació pels censors perfeccionistes, puristes i crítics de sempre i, encara menys, pels propis dubtes i inseguretats. L’obsessió per l'excel·lència i el perfeccionisme no fa altra cosa que inhibir l’alegria i la creativitat. Quantes persones que canten, ballen, pinten o escriuen no han gosat fer públic el seu Art privant-nos-en a tots per por a les crítiques? Quants bons creadors ens haurem perdut? Quants canvis de rumb s’haurien deixat de fer en el món de la creació, si no s’haguessin ignorat els crítics de torn? Perquè com deia Aristòtil «Només hi ha una manera d’evitar la crítica: no fer res, no dir res i no ser ningú».  No ens deixem tallar les ales, perdem la por i, per poc que puguem, fem públiques les nostres obres. Sortim de l’ombra, no hi tenim res a perdre. La nostra

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca,

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que est

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre els h

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c

  Aquest matí, al meu davant i al mateix vagó del metro, hi havia una noia que duia una frase tatuada a l'espatlla dreta on hi faltava un accent diacrític. He remenat la meva mariconera fins que hi he trobat un bolígraf. Però resulta que, quan molt educadament i amb el boli a la mà li he demanat que si ho volia li podia posar aquell accent oblidat accidentalment i, per sorpresa meva, m'ha dit que 'ni de broma' i m'ha mirat com si fos foll. Quan he insistit dient-li que dibuixo molt bé i que el color blau del meu boli Bic s'assemblava molt al de la tinta del tatuatge, m'ha donat l'esquena amb un gir brusc i ha canviat de vagó sense respondre. Amb aquest jovent, no sé on anirem a parar! On s'és vist?

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de la

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es fei

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard i ma

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a esper

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil veg

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai, on

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure forçat ni les maneres, li ha embolicat la