Dibuix al... natural

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar, es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de Dibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un mirall i un penja-roba on hi havia un vell barnús penjat. Després de donar les gràcies al bidell i un cop es disposava a despullar-se, el professor Navarro va picar la porta per preguntar si tot estava bé, si necessitava res i per fer-li saber la mecànica que acostumaven a seguir. La metodologia era la següent: a l’inici de la classe, els alumnes, per entrar en joc, feien un seguit d’esbossos ràpids de dos minuts per postura; seguidament feien dos dibuixos més d’uns quinze minuts i, per acabar, en feien un darrer més treballat d’una mitja hora aproximadament. Segons les indicacions del professor, a mida que s’allargava la durada de cada postura del model, la posició del seu cos havia de ser cada cop més còmoda, sobretot la darrera. Era important que fos una posició prou confortable per mantenir-se immòbil durant trenta minuts. El Maurici va estar d’acord en tot i, un cop nu, es va posar el barnús disposat a començar. Li tremolava tot el cos, en part pel fred, en part pels nervis i esperava que no se li notés gaire. Abans de sortir a escena es va posar davant el mirall i va obrir el barnús per veure l’aspecte que oferia la mercaderia. Ho va trobar del tot decebedor: estava massa prim i aquell coi de fred havia fet el seu efecte. «Casum tot!». Va fer el cor fort, va comptar fins a tres i va sortir a l’aula simulant naturalitat. Contràriament al que pensava els alumnes estaven distrets xerrant o instal·lant-se als seus respectius llocs i ningú semblava fer-li massa cas. El professor va demanar silenci, el va presentar, va explicar les singularitats de l’exercici i, quan el Maurici es va treure el barnús, van començar les sèries de dos minuts. A l’inici, mort de vergonya, va anar fent unes postures més recollides, més castes. S’adonava que la vergonya que sentia per mostrar-se nu era culpa de l’educació que havia rebut. El primer cop que el professor Navarro va cridar «Canvi!», el Maurici gairebé cau del tamboret de l’ensurt, ocupat com estava a conservar aquell pudorós posat i totalment abstret en les seves coses. A partir d’aquell moment, cada dos minuts es tornava a repetir el crit i el consegüent canvi. L’escalforeta que desprenia l’estufa i el fet de veure els alumnes tan capficats en els seus dibuixos, van permetre que poc a poc es pogués anar relaxant una mica. Ara tenia el cap ocupat a pensar una postura prou còmoda per al dibuix final; dubtava entre alguna cosa semblant a «El pensador» de Rodin –més recollidet– o el «David» de Miquel Àngel. A mida que la sessió avançava va anar agafant seguretat; tant és així que, en la penúltima de les postures, es va atrevir a posar com «El discòbol» de Miró, però, en veure com li havia costat aguantar aquells interminables quinze minuts, va decidir que en la darrera, adoptaria la postura del David. A aquestes alçades ja es sentia tot un professional, «al cap i a la fi, tampoc era una feina tan dura» va pensar. El darrer crit d’en Navarro marcava l’inici de l’últim dels dibuixos, mitja hora més tard s’hauria alliberat de tot allò i cobraria uns bons calerons. Volia acabar de la millor manera possible, s’hi va esmerçar: el braç dret caigut però amb aquella subtil inclinació del canell cap a la cama, la mà esquerra a l’alçada de l’espatlla, el genoll esquerre flexionat cap endavant i la cama amb una petita inclinació cap enfora marcada pel peu que només toca a terra amb la part anterior. Coneixia el David de memòria, ho estava clavant. Ara començava a gaudir-ho; fins i tot es va permetre tancar els ulls per assaborir el moment abstraient-se de tot. Però vet aquí que, gradualment, es van començar a sentir algunes veus xiuxiuejant, algun riure, potser? La cosa anava pujant de to mentre el professor anava fent callar la gent. Ara es podien sentir riures nerviosos i expressions d’admiració. El Maurici va sortir del seu estat de relaxació i, en obrir els ulls, va adonar-se que tothom havia deixat de dibuixar, l’estaven mirant, i no precisament als ulls. Es tractava d’una extraordinària i interminable erecció. «Merda!» va pensar.

El Maurici mai hauria sospitat que la seva primera incursió professional al món de l’Art seria aquella.

Aquest text correspon a un fragment del segon capítol de la novel·la "Maurici o l'infortuni" que, si ho voleu, us serà enviada a casa si l'adquiriu clicant aquí:

https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI