Joanra Canosa - Relats -

  MAURICI L'IMOSTOR Després de les peripècies viscudes com a artista urbà, el jove Maurici arriba a París fugint de l ’o rdre de cerca i captura que s ’ha dictat contra ell a Barcelona. A partir d'a quest moment li tocarà tornar- se a espavilar tot sol en un entorn que li és del tot desconegut, mentre deixa passar la llarga temporada que li han suggerit abans de poder tornar a casa . Pel camí encadena rà una sèrie de feines tan peculiars com els personatges amb qu i s’anirà creuant . A questa novel·la ens mostra una de les vessants més fosques del món de l'art dels anys setanta i, e ntre altres coses, hi trobareu artistes que no creen, v aixells que no naveguen, efervescències que s’esbraven, estances que esdevenen personatges, amistats traïdes i delictes abjectes ; tot i així és plena d’a rt, vida i amor. Tot i que e n gaud eixo molt, per a mi el fet d’ escriure no deixa de ser una afició; però com que resulta que m’agrada inventar histò...

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un ...

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...

  S ’hi barrejaven diverses músiques amb sorolls de sirenes, campanes, veus per megafonia i xiscles. El va sorprendre el poc que aquell parc tenia en comú amb l’altre, el del Tibidabo. Hi va trobar un bar en forma de balena, una sínia gegant, un castell del terror, un petit tren i moltes altres atraccions, totes acolorides i cridaneres. Volia experimentar alguna de les sensacions que semblava gaudir la gent, però no s’acabava de decidir. Per fi va veure una gran muntanya russa de nom « Loco Ratón ». L’estructura no li semblava molt de fiar i, mentre feia cua, va poder apreciar un cert tremolor cada cop que hi passava la vagoneta, però la gent en sortia molt emocionada. Un cop dins i ben agafat a la barra de ferro que tenia davant del seient, aquella andròmina va començar a avançar lentament i sorollosa per un pendent molt pronunciat, com estirat per una mena de cadena o cremallera. Quan va ser a dalt de tot, el soroll mecànic va deixar de sonar, es va fer un breu silenci que no p...