Prendre partit

 

Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor.

La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas.

- Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis.

- Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió que ...

- Perdoni però no sé de què em parla – el va interrompre l’home que començava a tancar la porta.

- Si, l’altre dia, als Encants, un noi em va parlar de... - es va afanyar a dir el Maurici abans no acabés de tancar del tot.

- Shhhhh! Parla més baix noi! - dit això, va preferir fer-lo entrar tot mirant que ningú els hagués sentit al replà.

Era un home baix de cabells blancs i llargs, pentinats cap enrere, portava un davantal i una cinta mètrica groga penjada del coll. El va agafar del braç i, en la foscor del rebedor, un cop va haver tancat la porta, li va preguntar amb un fil de veu:

- Tu a què hi vens aquí?

- Miri, l’altre dia vaig conèixer un llibreter de vell que té la seva parada als Encants i, després de parlar-hi una bona estona, em va comentar que ...

- D’acord, d’acord, passa. Segueix-me – li va acabar dient després de mirar-se’l millor

El Maurici el va seguir per un passadís estret, fosc i sinuós, que donava a una estança plena de miralls, que també tenia quatre emprovadors amb cortines. L’home va entrar en un d’aquells emprovadors, però el Maurici es va aturar sorprès, va deixar de seguir-lo. L’home el va apressar:

- Vine, home, vine!

El Maurici no ho acabava d’entendre, allà no hi cabrien tots dos, però li va fer cas. El va seguir a certa distància i, quan va entrar a l’emprovador, l’home - suposava que es tractava del senyor Solé - ja no hi era! Uns segons després, es va obrir el mirall de la paret, que al mateix temps feia de porta, i el braç del senyor Solé el va estirar de l’americana cap a dins.

- Vinga noi, que no tenim tota la nit! - li va dir.

Aquella altra habitació feia una mica de por, era fosca, sense finestres ni cap més obertura que aquella porta secreta. Tenia el sostre molt baix i tot el mobiliari consistia en una desena de cadires de fusta, d’aquelles plegables. Del sostre hi penjava una bombeta pelada de tan poca potència que amb prou feines il·luminava les set figures que hi havia assegudes en rotllana. El senyor Solé, agafant-lo del braç, el va conduir fins el centre, el va deixar allà i va seure al seu lloc. Durant una estona es va fer un misteriós silenci. El Maurici s’estava posant nerviós però no volia que se li notés, aquella bombeta que li anava picant el clatell no hi ajudava gaire. Una veu des del seu darrere li va preguntar:

- Quina edat tens?

L’ensurt el va fer girar-se d’una manera més sobtada del que hauria volgut. Ara, a més, la bombeta li havia picat el front cremant-lo una mica i provocant un crit ofegat:

- Au!

Es va sentir una rialla continguda. Posant-se la mà al front, va respondre:

- Em dic Maurici i tinc vint-i-un anys - va mentir.

Amb la mà havia de fer visera per a protegir-se de la llum, no veia res. Una veu des de l’altra banda va dir:

- No li demanarem que ho acrediti, però esperem que sigui major d’edat i que sàpiga on es fica. Com menys coses sapiguem els uns dels altres, millor.

El llum, al seu clatell de nou, es balancejava i projectava la seva gran ombra en un moviment hipnòtic damunt el noi que havia parlat. Li va semblar reconèixer la veu del llibreter, però no n’estava del tot segur.

Després d’un instant de pausa, durant el qual semblava que l’estiguessin jutjant, el senyor Solé li va dir que podia seure en una de les dues cadires que quedaven lliures. Allò voldria dir que havia superat la primera fase? Estarien posant a prova la seva capacitat d’aguantar situacions de tensió? Un cop assegut, a poc a poc, es va anar relaxant; però l’interrogatori no havia acabat. Van demanar-li què sabia d’aquell grup, què podia oferir-los, què pensava treure’n a canvi, fins on estava disposat a arribar i altres qüestions per l’estil. El Maurici, amb força serenitat, va narrar la conversa que havia mantingut amb el llibreter dels Encants i va mirar d’expressar aquella necessitat que sentia de lluitar contra les injustícies amb què es trobava a tot arreu. Va fer constar la seva participació - tot i ser fortuïta - a manifestacions, va esmentar la «falta de llibertats que es vivia sota el jou del règim» - això ho havia llegit en un pamflet - i, per si de cas, va citar els germans Alsina, com si els haguessin de conèixer. Tot plegat, semblava la seqüència d’una pel·lícula d’espies. Els membres de la rotllana s’anaven mirant entre ells. Silenci de nou. Els cossos van anar perdent rigidesa i al Maurici li va semblar que una subtil expressió d’il·lusió i respecte, anava surant al mateix temps. O bé això o és que, realment, el trobaven massa innocent com per a ser un agent infiltrat. En qualsevol dels casos, ja li estava bé. A continuació, el senyor Solé va fer un parlament - que al Maurici li va semblar que ja hauria fet mil vegades – on parlava de compromís, de sacrifici, de passar tan desapercebuts com fos possible, dels riscos, de companys empresonats i de com fer que el missatge anés penetrant primer als cercles més propers, i després a tanta gent com fos possible. També va parlar de l’organigrama i dels equips de treball. Tot i que tothom estava convidat a debatre, hi havia els encarregats de redactar comunicats, missatges i pamflets; els encarregats de dissenyar estratègies d’acció i difusió dels missatges i els encarregats de la logística. De moment, el Maurici formaria part d’aquest últim grup. Començaria aquella mateixa nit i del resultat de les seves accions en dependria la seva continuïtat al grup. La seva missió consistiria a portar subministres de paper i tinta a la impremta Molins, on el company Pedro imprimia els pamflets i manifestos de forma clandestina. Un cop impresos els portaria de tornada a la sastreria del senyor Solé. Per altra banda, com també va reconèixer el mateix senyor Solé, no és que anessin sobrats de gent.

Ara el Maurici anava mirant, dissimuladament, els membres d’aquella rotllana on, curiosament, tothom fumava, i molt. Hi havia el senyor Solé i un altre home gran, la resta semblaven més joves, potser estudiants. Va aprofitar una petita pausa en el discurs del senyor Solé per preguntar, sense pensar-ho massa:

- Així, què?... M’accepteu al grup? - va dir el Maurici mirant d’amagar la seva satisfacció, la qual cosa no li resultava gens fàcil.

- Estaràs a prova durant un temps - va dir un dels altres membres del grup que, per la seva edat i manera de parlar, semblava el segon d’abord - hi ha una sèrie de normes que tots haurem de seguir al peu de la lletra; no està de més que us les recordi a tots de nou.

El Maurici, escoltant il·lusionat, va treure un llapis i un bocí de paper per anar apuntant.

- Guarda’t això! - va dir l’home amb energia - Tot haurà de ser memoritzat, adreces, llocs i hora de les trobades, etc. Res per escrit! Entesos? - i va seguir - Tothom haurà de tenir un telèfon de contacte on se’l pugui localitzar amb facilitat. Cada un de nosaltres memoritzarà el número de telèfon d’un altre membre del grup, només un. Per comunicar-nos farem servir un sistema en cadena: cadascú trucara tan sols al seu contacte i aquest al següent, successivament. Les accions i reunions seran notificades amb hores d’antelació.

El Maurici va tornar a posar paper i llapis a la butxaca mentre ho escoltava tot amb els ulls com unes taronges. Estava fascinat per tot plegat.

Un cop aquestes qüestions van quedar aclarides, el grup va començar a debatre i a proposar noves accions, sospesant-ne els riscos i els beneficis. Més endavant els temes van anar pujant de nivell, el debat va entrar de ple en aspectes més ideològics, no hi van faltar retrets i certs sarcasmes que deixaven entreveure una mena de sana rivalitat. Al Maurici, moltes de les referències i comentaris se li escapaven, però va anar lligant caps fins entendre que hi havia dues faccions diferents, però unides en la lluita. Els uns eren hereus d’una tradició de pensament anarco-sindicalista, els altres eren més partidaris de les tesis comunistes. Li va semblar entendre que en temps passats, potser durant la guerra civil, les seves diferències havien provocat molts problemes al bàndol republicà. Però ara veia que tenien un enemic comú: el règim colpista que en va sortir victoriós; i els unia un clar objectiu: vèncer la por, la repressió i, sobretot, enderrocar la dictadura. El Maurici va sentir tanta curiositat com vergonya per no saber-ne més coses, gairebé tot allò li venia de nou. Va reprimir la curiositat que sentia per saber si aquell grup tenia un nom, algunes sigles. S’hauria de documentar tan aviat com li fos possible. Tot i el perill que comportava, allò li feia tanta il·lusió que ja estava pensant en l’esforç que hauria de fer per guardar-ne el secret.

Quan la reunió anava acabant tothom es va aixecar i, mentre seguien debatent o corregint algun matís, van anar plegant les cadires i desant-les en un racó de l’habitació. El llibreter - que es deia Enric - va acostar-se al Maurici per fer-li cinc cèntims sobre la nova missió que li havien encomanat, car havia estat la seva fins aquell moment. Després de presentar-se - tan sols amb el nom de pila, com era la norma - li va dir amb un posat solemne:

- Escolta’m bé, perquè només t’ho explicaré una vegada. A la porteria hi ha una bicicleta equipada amb una caixa de fusta, que et servirà per carregar-hi el material que et subministrarà el company Pedro, el que has de dur a la impremta - i ficant-se la mà a la butxaca va seguir - aquí tens les claus del cadenat, no les perdis, a partir d’ara són responsabilitat teva. De tornada la deixaràs lligada al mateix lloc, tal com te la trobaràs ara. Després pujaràs aquí, picaràs tres cops a la porta i lliuraràs el paquet amb el material imprès al senyor Solé. Aquí s’acabarà la teva missió. Entesos? Tens alguna pregunta?

- Si. Necessitaré l’adreça de la impremta.

- Es clar, ara et presentaré al company Pedro que te’n donarà més detalls.

Quan l’Enric va anar a buscar el Pedro, aquest s’estava fent un fart de riure amb el senyor Solé. El Maurici va sospitar que s'estarien rient d’ell, però no li va saber gens de greu, ans al contrari; segur que ell, en el seu lloc, hauria fet el mateix. Per altra banda va pensar que aquells riures li treien gravetat a tot plegat i això el relaxava.

El Pedro es va presentar assecant-se amb un mocador els ulls encara plorosos de tant riure.

- Benvingut, jo sóc el Pedro, l’impressor - va dir encara una mica enriolat - Ai, perdona’m, quin fart de riure! - se’l veia més amable, menys tibat que l’Enric - Què, com ha anat amb l’Enric? No li facis massa cas, s’ho pren tot molt a pit. És l'intel·lectual del grup, ell és qui redacta i corregeix tot allò que va a impremta; el seu món són els llibres i sembla saber-ho tot, però li manca una mica de sentit de l’humor. Tot i així, és bon paio, ja l’aniràs coneixent.

- Encantat, Pedro! L’Enric m’ha dit que em donaries més detalls de la meva primera missió.

- Si, acompanya’m - i el va dur al fons de l’habitació on hi havia un plànol de Barcelona clavat a la paret - mira, la impremta és per aquesta zona, al barri de Gràcia, tocant a Sant Gervasi, a la zona alta, no sé si ho coneixes.

- Perfectament! - va dir el Maurici a punt d’afegir que es tractava d’un barri proper on havia viscut fins feia poc.

Un cop van haver concretat l’adreça i l’hora exactes en què hauria de lliurar el material, el Pedro va seguir:

- Hauràs de vigilar molt, no tant en el camí d’anada, com quan tornis amb tot el paper imprès. No ens la podem jugar. Hauràs d’estar atent a qualsevol senyal sospitós, no et distreguis, no t’aturis enlloc i assegura't que ningú et segueix.

- Entesos, no has de patir per res.

- Ah, me n’oblidava! Hi ha un altre entrebanc afegit: el sereno. És com una mosca collonera! Mira d’esquivar-lo tant com puguis, però sempre que veu llum o sent soroll al local, pica la persiana. Si mai t’atura o et pregunta alguna cosa, li pots dir que ets amic meu i que vens a ajudar-me a la impremta, com a molt ens costarà un parell de cerveses i una estona de xerrameca al carrer. Sobretot tingues present que no el podem deixar entrar mai dins el local. De fet no és especialment perillós, mai ha sospitat res; li agrada força beure, s’avorreix i tant sols mira de fer passar la nit de la millor manera.

Del pis anaven sortint tots un per un, esglaonadament, per no aixecar sospites. Quan era el seu torn i ja sortia de l’edifici, l’Enric, que l’esperava a la porteria, li va ensenyar el racó, sota l’escala, on desaven la bicicleta. Es tractava d’una Orbea vella, absolutament rovellada i bruta. L’Enric es va afanyar a dir-li al Maurici:

- Ni se’t passi pel cap netejar-la, pintar-la ni res per l’estil.

El Maurici va suposar que aquell mal aspecte, seria la millor manera de fer-la passar desapercebuda. Un cop al carrer, quan va muntar a la bicicleta per primera vegada, es va adonar que aquella vella màquina lliscava, amb una finor i silenci que el va sorprendre molt gratament. Va poder observar que estava perfectament greixada i ajustada. Abans de sopar, va aprofitar per fer un volt pel Barri Gòtic i familiaritzar-se amb la bicicleta abans d’endinsar-se als carrers més transitats de la ciutat. Va experimentar una sensació de llibertat que feia temps que no gaudia. Allò era fantàstic.

Va pujar per Portal de l’Àngel, Passeig de Gràcia, Gran de Gràcia, Riera de Sant Miquel i, quan ja estava a prop, va preferir baixar de la bicicleta i fer el darrer tram a peu. Va picar la persiana de la Impremta Molins a l’hora en punt i amb la manera de trucar que havia convingut amb el Pedro. El soroll de la persiana en obrir-se hauria cridat l’atenció del sereno que, en aquell mateix moment, va aparèixer per la cantonada, apropant-se somrient i fent picar el bastó al terra a cada pas.

- Ja el tenim aquí! - va dir el Pedro mentre agafava la caixa que li donava el seu company i, aprofitant que l’home encara no els podia sentir, va dir-li al Maurici - Si et sembla bé, jo te’l presento i, mentre jo vaig imprimint, tu el tens aquí entretingut i així guanyem temps.

Dit això el Pedro va portar la caixa dins i va tornar a sortir, de seguida, amb quatre mitjanes de cervesa.

- Bona nit, nois! - va dir el sereno.

- Bona nit, mestre! - va respondre el Pedro - Li presento el meu company Maurici, que a partir d’ara em vindrà a ajudar sovint.

- Salut! - van dir tots tres amb les cerveses a la mà.

A partir d’aquell moment, el Pedro els va deixar amb l’excusa de tenir molta pressa per acabar una feina, va abaixar la persiana per no molestar els veïns amb el soroll de les màquines, i el Maurici es va quedar allà al carrer, davant la porta, cada cop més nerviós, responent a tota una sèrie de preguntes que li feia el sereno. En realitat les preguntes eren força banals i el sereno ni tan sols semblava interessat en les respostes; tot i així, el Maurici semblava estar cada cop més neguitejat i anava bevent, nerviosament, de la seva ampolla. El sereno no deixava de xerrar. Explicava tot un seguit de batalletes del seus temps de la mili, de la guerra i altres anècdotes vinculades al seu ofici, aquestes últimes anaven adornades amb rialles i tot. Anava encadenant les diferents històries amb petites interrupcions per anar fent glops de l’ampolla. El Maurici, que no hi trobava cap gràcia, anava assentint amb el cap, li semblava que aquelles històries no s’havien d’acabar mai. Allò sí que estava posant a prova els seus nervis! Quan el sereno va deixar l’ampolla buida per agafar-ne una altra, el Maurici, inconscientment, va fer el mateix. Unes quantes històries més tard, el sereno va fer el darrer glop, va mirar estranyat l’ampolla buida, va tallar en sec l’anècdota que estava narrant i es va acomiadar anant-se’n per allà on havia vingut, com si res.

Va ser amb l’esforç d’apujar de nou la persiana, que el Maurici es va adonar que anava piripi. Quan va entrar al local el Pedro estava acabant d’empaquetar els impresos, li va lliurar el paquet i, tot divertit, va voler saber:

- Què, com ha anat amb el sereno?

- Bufa! No ha deixat de xerrar en tota l’estona, em pensava que no acabaria mai!

- Què m’has de dir a mi! El pobre home va explicant sempre les mateixes històries, dia rere dia. Me les conec totes de memòria.

El Maurici va lligar ben fort aquell pesat paquet a la caixa de la bicicleta i es va oferir per ajudar el Pedro a recollir. El seu company li va dir que no calia, que ja se n’encarregava ell, que era millor que anés directe a la sastreria, on el senyor Solé l’estaria esperant.

Per sort, el camí de tornada era tot de baixada i no calia fer massa esforç. Ara, el Maurici notava que aquelles cerveses no se li havien posat massa bé. A pocs metres de la impremta hi havia una font on va aprofitar per mullar-se el cap, a veure si així li passava una mica aquell mareig. Aquella era la part més arriscada de la missió i no volia espatllar-ho tot. A aquelles hores de la nit hi havia molt poc trànsit i va anar baixant amb compte, però a bon ritme. En arribar a l’altura del carrer de Còrsega li va semblar notar que duia un cotxe darrere seu. Quan va girar el cap, va veure que es tractava, precisament, d’un Seat mil cinc-cents! L’ensurt per aquell descobriment va provocar que la trajectòria de la bicicleta fes una brusca essa que va poder rectificar a temps. Es tractava, justament, del mateix model de cotxe que feia servir la policia, en la majoria dels casos. «He begut oli!» va pensar. En aquell precís instant va recordar que, a la butxaca, encara hi duia l’adreça d’en Solé apuntada. «I si l’escorcollaven?» Sense pensar-ho dos cops va treure i es va empassar aquell paper arrugat que encara feia una mica de gust de xocolata. Ara no sabia què fer, anava massa de pressa com per a fer un gir brusc, era massa arriscat. Quins nervis! Va optar per accelerar tant com va poder, va començar a pedalar fort fins el punt que els pedals ja no donaven més tracció a les rodes, de tant com corria. Seguia mastegant el paper, però tenia la boca seca. El cotxe seguia més o menys a la mateixa velocitat i a la mateixa distància, passant com ell, tots els semàfors de Via Laietana en color verd. El Maurici es va començar a trobar malament de debò. Ara, al mareig, s’hi afegia el mal de panxa provocat pels nervis, aquell paper que no acabava de baixar i notava el cansament. Li faltava l’aire. Suava molt, el cor li anava a mil per hora i, de cop i volta, li va pujar una mena de vinagreta des de l’estomac. «Merda!» va pensar. No es podia aguantar més. Es va anar posant a la dreta i va prémer el fre fins que la bicicleta es va aturar del tot. Va deixar-la tirada a la vorera, es va inclinar cap endavant i, amb una mà al front i l’altra recolzada en un arbre, es disposava a vomitar. «Per favor, espero que aquest cop no em surti pel nas com la darrera vegada» li va donar temps de pensar.

El Seat mil cinc-cents va seguir carrer avall, com si res.