Virtuts cridaneres

El crit va ser tan agut i tan intens que el Marc, a qui ja li penjava mig cos, va caure totalment del llit a causa de l’ensurt. Amb la galta enganxada al terra se la va mirar, però no va tenir temps de dir res perquè ella ja havia agafat aire i tornava a emetre aquell crit tan estrident i tan insuportable, allà, dreta, des del llindar de la porta. El Marc no va tenir més remei que esperar que li passés la primera impressió. La nit abans s’havia quedat adormit a l’antic dormitori de la Sandrine, però el llit era tan curt que al cap d’un parell d’hores, i per poder descansar en condicions, va optar per mudar-se a l’habitació del professor Hidalgo amb llençols, mantes i coixí. Ara sí, esgotada per l’esforç, la dona va deixar de cridar; havia substituït els crits per unes sanglotades intenses que li sacsejaven tot el cos de forma violenta. L’expressió seguia essent d’espant, d’incredulitat. El Marc s’havia aixecat i avançava, cautelós, cap a la dona mentre mirava d’explicar-li qui era i què hi feia allà. Ella, però, no semblava escoltar-lo i anava fent petites passes enrere fins que la paret del passadís la va aturar. En veure la por reflectida en l’esguard de la noia, i a una distància prudencial, el Marc es va aturar per seguir amb les seves explicacions. Mirava de fer-ho amb una veu suau i calmada, però potser això encara li resultava més sinistre, perquè la noia no semblava tranquil·litzar-se gens. Ara plorava tremolosa. En vista de l’èxit, el Marc va optar per començar de nou.

- Em dic Marc i he estat convidat per la Sandrine Hidalgo a passar la nit aquí. No ha de patir per res, sóc amic de la família. Ara, d'aquí a una estona, arribarà Mademoiselle Hidalgo i li ho podrà confirmar – i després d’una pausa - Es troba bé? Necessita un got d’aigua? Vol seure una estona?

La noia anava vestida amb una bata, un davantal i portava uns guants de goma i un mocador lligat al cap. Havia deixat l’escombra i el recollidor tirats al mig del passadís.

- No, gràcies, no vull res. Tan sols necessito una estona per recuperar-me de la impressió – va dir amb una mà posada damunt del pit mentre es ventava la cara amb l’altra; passats uns segons i una mica més tranquil·la va seguir – ja em perdonarà, però abans d’ahir vaig trobar el meu estimat professor, aquí mateix, mort al seu llit i ara, després d’haver-lo enterrat, m’ha semblat tornar-lo a veure amb la seva camisa de dormir, aquí de nou!. No es pot arribar a imaginar la sensació que m’ha provocat. Que a mi aquestes coses em fan molt iuiu!

Era una noia molt bonica, d’uns vint anys, pell bruna, cabells negres i faccions anguloses, que parlava un francès encara més bàsic que el del Marc i amb un marcat accent andalús.

- Li demano perdó, no era la meva intenció. Entenc perfectament la seva reacció, però jo no tenia ni idea que hagués de venir ningú que no fos la mateixa Mlle. Hidalgo. Suposo que se li va oblidar dir-m’ho. Em sap greu.

El Marc va tornar a entrar al dormitori per posar-se el barnús i les sabatilles. Quan en va sortir la noia se’l va tornar a mirar de dalt a baix i es va posar a plorar de nou. El Marc, pensant que aquelles robes li deurien recordar el professor, la va agafar del braç i, amb delicadesa, la va anar conduint cap a la cuina. La noia va seure a l’única cadira que hi havia i es va treure un mocador de dins la màniga per eixugar-se llàgrimes i mocs. Amb un fil de veu va dir:

- Jo em dic Virtudes i, amb la meva mare, portem cinc anys al servei de la família Hidalgo, des que vam arribar de Jaén.

El Marc se la mirava amb una petita punxada al cor provocada per la pena que li inspirava veure-la allà, plorant com un ocellet ferit i indefens.

- Li ve de gust un cafè? - li va demanar el Marc per mirar d’animar-la mentre obria i tancava armaris tot buscant cafè, cafetera i tasses. La Virtudes li anava senyalant on trobar les coses, sense dir res ni deixar de plorar i mocar-se.

- Ai sí, gràcies, senyoret Marc, però que estigui ben carregat per favor, que aquests francesos el fan molt fluix. No en saben de fer cafè! – i mostrant-li les mans horitzontals davant seu, va seguir - Miri, miri com tremolo encara!

- Perdoni una cosa, Virtudes: no cal que em tracti de ‘senyoret’.

- Com que no! Que potser vostè no és un convidat de la família? Ho sento però, mentre jo netegi la casa on vostè s’està, les coses seran així.

- Doncs, aleshores jo la seguiré tractant de vostè.

- Doncs vostè sabrà el que fa, ‘SENYORET’

Ara que havia anat perdent la por, el Marc va anar veient que la Virtudes era una dona ocurrent i més graciosa del que ella mateixa es pensava. Però a mesura que s’anava relaxant i va veure amb quina desimboltura obria un paquet de cigarretes americanes per encendre’n una repapant-se a la cadira, el Marc es va preguntar si aquella noia no hauria estat fent una mica de comèdia. Li va indicar al Marc una cadira plegable que hi havia darrere la porta i el va convidar a seure amb ella a prendre cafè. La noia va inclinar la cadira cap enrere i va allargar el braç per accedir a l’armariet de sota la pica, d’on, entre els productes de neteja, en va treure una ampolla d’anís. Se'n va posar un raig al cafè i va fer el gest cap a la tassa del Marc que ho va impedir amb la mà.

- A veure si amb això em reviscolo una mica.

Després li va oferir una cigarreta que el Marc també va rebutjar, mentre li anava fent un seguit de preguntes directes i cada cop més descarades.