Joanra Canosa - Relats -

  L A CASA DELS U DOLS (I) A cada costat del terreny de joc hi havia dos porters perquè en aquell camp tan petit sempre s’hi disputaven dos partits al mateix temps. Una de les porteries estava dibuixada amb guix al mur i els límits de l’altra eren: un d’aquells pins que cada any era colonitzat per l’eruga processionària per un costat, i una paperera de ferro per l’altre. El terra era d’una grava que sempre estava humida i mig enfonsada a causa de l'ús intensiu. Els capitans d'ambdós equips feien la quotidiana i cruel selecció dels jugadors al mig del camp, sota la supervisió del totpoderós propietari de la pilota, que l’abraçava contra la seva panxa com si fos un tresor, i que era l’arbitre i el davanter centre d’un dels equips al mateix temps. Cap sorpresa. Com acostumava a passar, jo havia estat el penúltim jugador a ser escollit – sempre hi havia algú pitjor –, i ara dubtava entre prendre part en aquell partit que es presentava molt semblant al del dia anterior, o anar dis...

  MAURICI L'IMOSTOR Després de les peripècies viscudes com a artista urbà, el jove Maurici arriba a París fugint de l ’o rdre de cerca i captura que s ’ha dictat contra ell a Barcelona. A partir d'a quest moment li tocarà tornar- se a espavilar tot sol en un entorn que li és del tot desconegut, mentre deixa passar la llarga temporada que li han suggerit abans de poder tornar a casa . Pel camí encadena rà una sèrie de feines tan peculiars com els personatges amb qu i s’anirà creuant . A questa novel·la ens mostra una de les vessants més fosques del món de l'art dels anys setanta i, e ntre altres coses, hi trobareu artistes que no creen, v aixells que no naveguen, efervescències que s’esbraven, estances que esdevenen personatges, amistats traïdes i delictes abjectes ; tot i així és plena d’a rt, vida i amor. Tot i que e n gaud eixo molt, per a mi el fet d’ escriure no deixa de ser una afició; però com que resulta que m’agrada inventar histò...

  FOTOS NARRADES, nú m . 3 p h. Fred Herzog, Man with bandage, 1968. « O n s’és vist això? On va aquest home amb aquesta fila; a ixí, de qualsevol manera, embenat, sense camisa, amb aquest blau al braç i aquests paperets ensangonats a la barbeta. Que no se n’adona que la policia se’l pot endur sense ni tan sols preguntar res?... Ai, calla, que es gira! No te’l miris tan descaradament que encara et dirà alguna cosa! Déu me’n guard!... I a ra, el molt poca-solta aixeca innecessàriament el braç per que l’autobús s’aturi. Però... un moment! No! Ara que l’autobús s’apropa veig que es disposa a pujar al mateix que jo, al número vuit!...I ara que faig? M’hi enfilo com si res, o el deixo passar i agafo el següent?» La dona no podia evitar dir tot a ll ò amb un fil de veu, i convençuda que ningú la podia sentir.

  FOTOGRAFIES NARR ADES, Núm. 1 ph. Adolf Fassbender, 1935. L’Enriqueta està tan nerviosa que no ha gosat aixoplugar-se durant el darrer aiguat per por a perdre la que ella considera que és la seva darrera oportunitat. Tot i tenir una edat, es penedeix d’haver mentit la seva anciana mare i haver-se gastat tants diners en uns botins blancs a joc amb aquest barret tan car que ara, moll i aixafat, no tan sols no llueix gens, sinó que li sembla del tot ridícul. Pateix per si aquesta desastrosa fila ha pogut espantar la seva cita i, aprofitant la pluja que li llisca cara avall, plora dissimuladament mentre resa per veure’l aparèixer en qualsevol moment i tenir l’oportunitat de viure una apassionada història d’amor com aquelles que tant li agrada llegir. El Doctor Müller, aprofitant el vent que encara bufa, inclina el cap per amagar-se sota l’ala del barret i així esquivar el seguit de consultes encadenades que li fa la senyora Muck cada cop que es creuen. Ja no sap com dir-li que, ...

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...