Petita pàtria assolellada

 

Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequè d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això la complau. Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una dona jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran que ara la mira amb admiració. Dic coses que li semblen gracioses i les repeteixo per sentir-la riure de nou. Sembla contenta de veure'm riure i jo també me n'alegro. Comencen a cantar una cançó que recordo perfectament i m’hi afegeixo. La dona gran desafina de mala manera i això ens fa riure a tots tres durant una bona estona. Ara tanco els ulls perquè aquest sol d'hivern i la manera com em miren aquestes dones em fa feliç. Ho vull assaborir i espero que quan els torni a obrir encara hi siguin i pugui recordar alguna altra d'aquestes velles cançons.