Joanra Canosa - Relats -

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  Aquest matí, al meu davant i al mateix vagó del metro, hi havia una noia que duia una frase tatuada a l'espatlla dreta on hi faltava un accent diacrític. He remenat la meva mariconera fins que hi he trobat un bolígraf. Però resulta que, quan molt educadament i amb el boli a la mà li he demanat que si ho volia li podia posar aquell accent oblidat accidentalment i, per sorpresa meva, m'ha dit que 'ni de broma' i m'ha mirat com si fos foll. Quan he insistit dient-li que dibuixo molt bé i que el color blau del meu boli Bic s'assemblava molt al de la tinta del tatuatge, m'ha donat l'esquena amb un gir brusc i ha canviat de vagó sense respondre. Amb aquest jovent, no sé on anirem a parar! On s'és vist?