LA CASA DELS UDOLS (I)

 

LA CASA DELS UDOLS (I)

A cada costat del terreny de joc hi havia dos porters perquè en aquell camp tan petit sempre s’hi disputaven dos partits al mateix temps. Una de les porteries estava dibuixada amb guix al mur i els límits de l’altra eren: un d’aquells pins que cada any era colonitzat per l’eruga processionària per un costat, i una paperera de ferro per l’altre. El terra era d’una grava que sempre estava humida i mig enfonsada a causa de l'ús intensiu. Els capitans d'ambdós equips feien la quotidiana i cruel selecció dels jugadors al mig del camp, sota la supervisió del totpoderós propietari de la pilota, que l’abraçava contra la seva panxa com si fos un tresor, i que era l’arbitre i el davanter centre d’un dels equips al mateix temps. Cap sorpresa. Com acostumava a passar, jo havia estat el penúltim jugador a ser escollit –sempre hi havia algú pitjor–, i ara dubtava entre prendre part en aquell partit que es presentava molt semblant al del dia anterior, o anar dissimuladament al banc amb les noies a riure i fer-la petar, tot i saber les burles que això provocaria. En realitat, tot el reguitzell de retrets que em tocaria suportar ja em començava a relliscar. A més, l’experiència m’havia ensenyat que la fugida podia passar inadvertida si es feia entre la segona i la tercera jugada del partit, sempre que no t’hagués tocat fer de porter. En qualsevol cas, l’escapoliment pagava la pena.
Aquell, el pati del darrere de l’escola, més que ombrívol era fosc, no hi tocava mai el sol, i això li donava un cert aire de misteri. Tenia mitja dotzena de pins alts que tapaven el poc sol que hi pogués arribar, estava encaixat entre l’edifici i un mur amb reixat que el separava de la via del tren, i s’hi accedia per unes escales que baixaven en ziga-zaga. Es deia que aquella torre havia estat la residència d’un famós poeta noucentista –com si ens hagués d’importar gaire–, però nosaltres sospitàvem que allò ho havia inventat la direcció de l’escola per apaivagar les queixes provocades pel canvi d’edifici. La torre dels petits, on havíem estat fins l’anterior curs, era notablement més gran i lluminosa, millor. Però a mi aquell canvi ja m’estava bé: en primer lloc perquè es tractava de «la torre dels grans»; i, en segon, perquè em feia sentir alliberat de la presència de les meves dues germanes petites a qui sempre havia de treure les castanyes del foc, així com de la feixuga responsabilitat d’haver-les d’acompanyar cada matí amb baralles, xantatges i rebel·lions constants. Aquell pati també m’agradava perquè tenia dues petites portes misterioses sota les escales, una estranya font dins una mitja glorieta, i uns elements decoratius força inquietants.
A la segona jugada, quan aquella pilota de cuir gastat, molla i pesada va impactar de ple a la meva cara, vaig tenir l’excusa perfecta i, amb una rialla generalitzada de fons, vaig anar a la font a rentar-me; un cop fet, en lloc d’incorporar-me al partit, vaig aprofitar per escapolir-me i seure amb les noies discretament. N’hi havia alguna que es preocupava sincerament per mi i pel to rosat de la meva cara, però la majoria havien de fer un esforç molt gran per aguantar-se el riure. Jo, encara marejat i amb la cara mig anestesiada, m’esforçava en fer veure que estava perfectament i que allò no havia estat res. Tot i alguna reticència inicial, a aquestes alçades de curs, semblava haver estat acceptat en aquell grup de forma ocasional, gràcies als meus comentaris ocurrents, i sempre que no volgués prendre massa protagonisme.
La xerrameca es va interrompre quan, de cop i volta, el pati es va enfosquir encara més i el so imponent d’un tro molt proper va fer tremolar el terra; allò va interrompre el partit, les converses, i fins i tot va provocar algun xiscle. Després d’un segon de silenci absolut es va sentir un udol llarg, potent i esgarrifós que venia del casalot de l’altre costat de la via del tren. Aleshores es va posar a ploure violentament. A partir d’aquell instant tot van ser crits, riures nerviosos i corredisses tot pujant escales amunt. Un cop més tranquils, aixoplugats al menjador i mentre miràvem l’espectacle a través dels finestrals, van començar a corre rumors i històries que parlaven d’aquella mansió tan fosca i estranya que hi havia l’altre costat de la via i que ara podíem veure davant nostre i pel damunt de les copes dels pins del pati. Era alhora majestuosa i decadent.
–Què ha estat això? –vaig preguntar amb un fil de veu.
–Un tro, què vols que sigui? –va respondre la Teresa que era al meu costat.
–No, em refereixo a això que s’ha sentit després.
–Si et refereixes a l’udol... serà millor que no ho vulguis saber –va dir la veu d’un dels nois grans que era al meu darrere.
La Teresa i jo ens vam mirar amb les celles arrufades i ens vàrem girar cap el noi al mateix temps. Es tractava d’en Pere, un milhomes dos anys i un pam més gran que nosaltres i que, tot i tenir tota l’escola esporuguida, seguia amb la mirada clavada al sinistre casalot amb una expressió d’autèntic terror que no podia dissimular.
Mentre em treia la bata per eixugar-me el cap vaig temptar la Teresa amb una proposta força atrevida:
–Podríem fer una expedició per investigar... Què et sembla?
La Teresa va aixecar les espatlles i, acceptant el repte sense dubtar-ho, va dir en veu baixa:
–Sí, podríem.
De cop el Pere ens va agafar una espatlla a cadascú i ens va fer girar en rodó fins quedar encarats a ell amb un moviment molt brusc. Mirant-nos fixament, sense deixar-nos anar i amb una veu trencada i més alta del que hagués volgut, ens va dir:
–Que us heu tornat bojos? No podeu anar-hi de cap de les maneres!