Joanra Canosa - Relats -

  L A CASA DELS U DOLS (I) A cada costat del terreny de joc hi havia dos porters perquè en aquell camp tan petit sempre s’hi disputaven dos partits al mateix temps. Una de les porteries estava dibuixada amb guix al mur i els límits de l’altra eren: un d’aquells pins que cada any era colonitzat per l’eruga processionària per un costat, i una paperera de ferro per l’altre. El terra era d’una grava que sempre estava humida i mig enfonsada a causa de l'ús intensiu. Els capitans d'ambdós equips feien la quotidiana i cruel selecció dels jugadors al mig del camp, sota la supervisió del totpoderós propietari de la pilota, que l’abraçava contra la seva panxa com si fos un tresor, i que era l’arbitre i el davanter centre d’un dels equips al mateix temps. Cap sorpresa. Com acostumava a passar, jo havia estat el penúltim jugador a ser escollit – sempre hi havia algú pitjor –, i ara dubtava entre prendre part en aquell partit que es presentava molt semblant al del dia anterior, o anar dis...

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

  Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i ...