Beat surrender
No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia encar