Beat surrender

 

No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia encara millor. Se’ns va fer del tot impossible parlar, però, per sort, no ens va caldre. Encara recordo l’olor dels seus cabells, de la fusta humida, de cervesa, de sidra, de suor i de tabac barrejant-se i ballant amb tots nosaltres. El que ara no sóc capaç de recordar és si era a Amsterdam, a Londres o a qualsevol ciutat amb riu d’aquella Europa que transitàvem en tren i que, a principis dels vuitanta, em tenia el cor robat.

No sé què ho fa, però moltes tardes fredes i plujoses de dissabte, i encara que només sigui per una estona, torno a reviure aquella tarda i m’afanyo a buscar alguns d’aquells temes per escoltar-los i recordar aquells temps ballant a soles amb cara de babau.