Joanra Canosa - Relats -

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...

  No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia e...

  L’olor de goma cremada i els renecs dels vianants li afegien un punt d’emoció. Jo corria tant com podia amb el cotxe que menys resistència havia posat a l’hora d’arrencar-lo fent el pont. La tercera marxa no acabava d’entrar mai i, per molt bon conductor que fos, aquell Seat vuit-cents de color verd no donava més de si. La sirena del mil cinc -cents de la policia que portàvem darrere cada cop se sentia més a prop. No teníem més remei que deixar l’eixample i endinsar-nos pels carrerons de Gràcia. Només teníem dues opcions: o despistar-los o disparar contra ells sense miraments. Jo conservava la calma, com sempre, però la meva acompanyant no semblava disposada seguir les meves instruccions, es negava a treure mig cos per la finestreta i disparar o ‘pistolar’, com deia ella, contra els nostres perseguidors. Així que, quan la meva germana petita va veure com se’ns apropava aquell gatet negre que li havia robat el cor des que havíem arribat a casa la tieta, va obrir la porta i...

  Un home gris va empènyer la porta del jardí principal i va creuar el pati per entrar a l’escola; un cop dins l’edifici, el primer que va fer va ser preguntar pel senyor Villarubias, l’exmilitar imposat per donar gimnàstica . A partir d’aquell moment, m és que sospitar, es disparaven totes les alarmes i es posava en marxa un mecanisme perfectament greixat per experiències prèvies. La senyoreta Conxa feia l’ullet al senyor Albert que, mentre l’exmilitar i el visitant xerraven i reien tot anant cap a direcció, corria a donar l’alerta classe per classe. La senyoreta Conxa acompanyava el sinistre visitant fins e l despatx, on la directora el rebia amb una impostada cordialitat i el feia seure per guanyar tan temps com fora possible . Aprofitant aquest interval, al menjador -que era alhora biblioteca-, la Conxa i l’Albert s’afanyaven a encabir tots ‘ aquells’ llibres al petit muntacàrregues que servia per fer pujar i baixa r els plats a la cuina, fent-lo encallar a mig camí i tan...

  Una altra de les moltes feines de l’època d’estudiant era fer de camàlic carregant i descarregant aquells grans camions que transportaven el material dels grups de Pop i Rock en les seves gires, quan venien a Barcelona. Estàvem apuntats a una empresa que es dedicava a la logística pròpia de les tasques relacionades amb el muntatge dels escenaris de grans concerts i, quan els faltaven mans, ens trucaven. No pagaven gens malament i fins i tot ens donaven d’alta a la Seguretat Social encara que fos per un sol dia, cosa que no tothom feia en aquella època. Dins l’equip hi havia diferents categories: els més ben pagats eren els scaffolders que acostumaven a ser aficionats a l’escalada i els encarregats d’enfilar-se amb cordes a les estructures per passar-hi els cables i instal·lar-hi els llums; també hi havia els runners que es dedicaven a fer viatges i encàrrecs amb el seu propi cotxe portant persones i objectes d’un costat a l’altre i, com sempre a l’últim graó, ens trobàvem els ...

  La llitera era incòmoda i la pintura de les potes s’anava caient empesa per l’òxid. El matalàs prim estava folrat d’escai i, tot i el llençol net però encartonat, feia un desagradable soroll al més mínim moviment. Sentia un cert mareig sens dubte provocat pel dejú i per aquella primera extracció de sang que m’havien fet només arribar, just abans de donar-nos la píndola. Les vistes al mar i el sol que despuntava no amagaven que l’hospital era trist i brutejava força. Qui em manava a mi...! A l’habitació érem sis, tres a cada banda. La meva llitera es trobava entre la de l’Ignasi i la del Ramon, els amics que m’havien animat a anar-hi ; hauríem de fer veure que no ens coneixíem de res durant tot el dia . La panxa es queixava amb aquell característic soroll seu provocat per la gana, els nervis per tot allò i els afegits a causa de l'examen de l’endemà. Per sort, a l’últim moment se m’havia acudit agafar els apunts, però tal i com estaven anant les cosses no em veia amb cor de mira...

  Una de les feines que vaig haver de fer aquell altre hivern de precarietat s i estretors consistia en omplir, taponar i segellar amb lacre vermell tres mil vuit-centes ampolles. Tot i que no ho eren, h avien de tenir l’aparença d’ampolles de vi. Ocuparien una paret sencera i formarien part del decorat d’un local gastronòmic molt cool que havia de ser la gran atracció artístico-gastronòmica-multi-sensorial per a turistes i indígenes, al rovell de l’ou de la nostra santa ciutat - ja us avanço ara que aquell projecte no va acabar de triomfar-. La feina consistia en omplir les ampolles amb una aigua prèviament tractada perquè no es podrís, tenyir-la del color del vi, posar-li un tap de suro a pressió i lacrar-ne tot el coll. Hi havia la dificultat afegida que les ampolles havien estat sotmeses a corbes i deformaci ons per efecte de la calor, amb la intensió que adquirissin un aspecte dalinià, i això les feia encara més fràgils i trencadisses. Es tractava d’un treball en cadena...

  Com cada any, un parell de dies abans de Sant Joan, la fira s'instal·lava vora la platja. Les parades arrenglerades en dues fileres formaven un carreró que s’anava animant a poc a poc. Un cop ben falcats i connectats, es cavallitus, el tir al blanc, el tren de la bruixa i totes les altres, començaven a encendre els llums i feien sonar les músiques. Com cada any, l’home de la tómbola feia sonar la seva veu rogallosa pel damunt de tot aquell garbuix sonor. Com cada any, el fum de la xurreria i la pols del terra formaven aquell gran núvol que ho embolcallava tot. Com cada any, abans de distreure’m amb cap altra cosa, em vaig dedicar a buscar-la. Sabia que, un cop hagués venut els tiquets, correria a trobar un racó per seguir llegint, aliena a tot allò, com feia sempre. Com cada any, quan la vaig veure el cor em va fer un salt, però vaig passar de llarg fins a tres cops. Els pits li havien crescut, ara portava ulleres i, a la butxaca del peto, un altre llibre. Compartíem a...

  Hi ha llocs que sembla que es conservin inalterables en la memòria. De vegades són com capses que contenen imatges, olors i sons. Les podem obrir tants cops com vulguem per gaudir, lentament, d’una mena de visita guiada o també hi podem accedir per breus instants com qui hi irromp furtivament per buscar-hi un sol dels seus elements, quan se’n té necessitat. En el segon cas mai la deixem tancada del tot, perquè pensem que hi tornarem més tard, amb calma, a fer la visita com cal. Amb els llocs em passa com amb les persones -vives o no-, que seguiran presents mentre els recordem i encara que no les visitem amb la freqüència que voldríem. Avui la capsa on hi posa ‘ Casa l'àvia’ s’ha obert tota sola tan aviat com m´he despertat al llit i no sé ben bé per què: potser a causa d’alguna olor o com a seqüela d’algun dels meus somnis. Tant és. El cas és que, com que avui és festa, he optat per gaudir de la visita guiada tot mandrejant entre llençols. En obrir-la m’he adonat que d’aquella ...

  Fa força anys, amb uns quants amics aficionats a la cuina, vam organitzar unes soirées gastronòmiques; una mica com ho fan aquelles societats basques, però notablement millorad es pel fet de comptar amb la participació de dones. En no tenir prou mitjans per disposar d’un local específic, ho fèiem de forma rotativa: cada divendres l'amfitrió-cuiner de torn posava les seves arts i casa seva a disposició del grup. S’ha de dir que tant el nivell com l’ambient eren força bons i l’exigència anava augmentant a mesura que passaven les setmanes. Una de les primeres cites va tenir lloc a casa la M. La M era companya de treball d’un dels membres de la colla i nouvinguda al nostre cercle d’amistats. Era divertida, ocurrent i, com va demostrar amb escreix, una excel·lent cuinera. Ens va rebre a casa seva, on vivia en companyia dels seus dos fills petits i el marit, que ens va anar presentant a mesura que arribàvem. Per aquella època era l’únic membre d’aquell grup que tenia fills. E l s...