Ca la tieta Rosa Maria

 

L’olor de goma cremada i els renecs dels vianants li afegien un punt d’emoció. Jo corria tant com podia amb el cotxe que menys resistència havia posat a l’hora d’arrencar-lo fent el pont. La tercera marxa no acabava d’entrar mai i, per molt bon conductor que fos, aquell Seat vuit-cents de color verd no donava més de si. La sirena del mil cinc-cents de la policia que portàvem darrere cada cop se sentia més a prop. No teníem més remei que deixar l’eixample i endinsar-nos pels carrerons de Gràcia. Només teníem dues opcions: o despistar-los o disparar contra ells sense miraments. Jo conservava la calma, com sempre, però la meva acompanyant no semblava disposada seguir les meves instruccions, es negava a treure mig cos per la finestreta i disparar o ‘pistolar’, com deia ella, contra els nostres perseguidors. Així que, quan la meva germana petita va veure com se’ns apropava aquell gatet negre que li havia robat el cor des que havíem arribat a casa la tieta, va obrir la porta i va baixar del cotxe en marxa per amanyagar-lo, com si res. Jo vaig saltar pel vidre trencat de la finestra i vaig començar a disparar protegit pels totxos que hi havia enlloc de rodes. Vaig saltar damunt la Vespa sense deixar de disparar amb la mateixa agilitat que ho feien els cowboys amb els seus cavalls, per seguir l’aventura en solitari.

La casa dels oncles era un lloc molt especial. Avui en dia tindria un valor incalculable, bé , potser aleshores ja el tenia, però es feia difícil de creure. Estava al veïnat de la Mercè, per damunt de l’Avinguda d’Esplugues, entre el Monestir de Pedralbes i el dipòsit d'aigües de Finestrelles. Era un lloc privilegiat, sobretot per als infants i no feia pensar que estigués dins la mateixa ciutat perquè estava envoltada de muntanyes, camins i altres casetes blanques amb petits jardins. La tieta Rosa Maria era una dona gran, de veu suau i mirada serena, que vivia amb el seu fill, un aparellador que es dedicava a la construcció. Precisament en aquells temps d’economia submergida, el seu fill havia construït un soterrani secret des d’on operava i contractava clandestinament, per esquivar els controls administratius. Recordo que la casa sempre estava empantanegada a causa de les inacabables obres de millora que el fill hi feia constantment, perquè a la seva mare no li faltés de res. Però, per a nosaltres, la casa de la tieta Rosa Maria tenia molts al·licients. Per començar la finca no tenia cap mena de tanca, filat o mur que en delimités el perímetre, per la qual cosa te la trobaves sola enmig d’aquell terreny, amb material d’obres escampat arreu i amb els cotxes i motocicletes que havia anat tenint la família al llarg de la seva història col·locats cronològicament, com relíquies del passat. Per a nosaltres tot allò era d’un caos encantador. L’interior de la casa era una mica més normal, però només una mica. Recordo que al rebedor, sota l’escala i en un degradat de color que anava del blanc fins el marró, s’hi amuntegaven milers d'exemplars de La Vanguardia que el meu oncle José Antonio insistia a guardar cada dia. Sempre que hi anàvem coincidíem amb oncle José Antonio, un personatge força curiós que, tot i estar sempre en aquella casa, quan arribava el vespre marxava amb nosaltres i s’acomiadava de la tieta per tornar a la seu propi pis. Per a nosaltres allò era tot un enigma: com podia ser que, si els oncles eren parella, s’acomiadessin cada nit per passar-la cadascú a casa seva? A casa d’això no en parlàvem gaire, però amb l’edat anaves lligant caps. Vet aquí que els oncles no eren un matrimoni, en realitat eren cunyats: el José Antonio era el germà petit del pare i la Rosa Maria era l'esposa d’un dels seus germans grans, a qui mai havíem conegut. La prohibició de divorciar-se semblava tenir-los condemnats a aquella absurda forma en què van viure durant dècades, tot i el seu evident enamorament. Aquelles cruels convencions i les seves creences, no els permetien viure el seu amor en plenitud i a mi sempre em va semblar molt trist.

En aquella casa, l’hora de berenar era una autèntica orgia de sucre, era com accedir al paradís dels llaminers durant una estona. Entre les especialitats de la casa, que preparava magistralment una dona de nom Jerònima (!), hi sovintejaven: toffee casolà, codonyat, púding, arròs amb llet, torrades de Santa Teresa i una mena de sandwich fet de galeta maria amb melmelada al mig que, posteriorment -no t’ho perdis-, s’arrebossava i es fregia; per beure hi havia llet merengada, llet d’ametlles, orxata i llet condensada barrejada amb cacau i un petit rajolí d’aigua. Memorable! No calia que hi insistissin gaire, que quan ens cridaven a berenar ho deixàvem tot, cotxes i motos, per anar-hi plegats, germans i gats, al primer crit.

Suposo que per als pares aquella seria una manera com qualsevol altra de treure tota la colla de germans del pis durant les caloroses tardes de diumenge de l’estiu barceloní.

Ja de molt grans i, quan el marit legal de la Rosa Maria va traspassar, els meus oncles van deixar de ser cunyats per esdevenir, finalment, marit i muller. El oncle ja no va haver de tornar a casa seva cada vespre i van romandre l’un al costat de l’altre fins al final.