Tot pescant a la Riviera

 

D’entre la foscor de la pineda tan sols hi havia dues coses que destacaven: una era el rètol de neó del club que es veia entre les branques i que il·luminava el pàrquing i part del bosc, l’altra era el coll i els punys blancs d’aquella camisa model fill de puta de color blau cel que portava l’home que hi havia estirat a terra. L’autovia de Castelldefels sonava a certa distància. Els quatre nois s’hi van encaminar en silenci mirant que ningú els veiés des del pàrquing. Com més s’hi apropaven més clar tenien que aquell home era la víctima perfecta. Portava roba cara. Havia fet un coixí amb l’americana i, si no fos pels sorollosos roncs, podia semblar que estigués mort perquè no reaccionava ni a les bufetades, ni als cops de peu que li donaven, alternativament, per mirar de despertar-lo. Mentre els altres es dedicaven a espavilar l’home, que ara començava a fer la croqueta pel terra dient coses sense sentit, el «Bugas» va regirar-li les butxaques de l’americana fins que va trobar un clauer amb una estrella de tres puntes de metall lluent que va aixecar amb les dues mans com si fos un trofeu. En realitat, el Bugas no acabava de girar del tot rodó, no parlava mai i la seva vida, la seva passió, eren els cotxes; aquelles màquines semblaven l’única cosa capaç de fer-li sentir algun tipus d’emoció. Tot i no tenir carnet, era un conductor virtuós que sempre havia de forçar els cotxes fins al límit, sense poder-ho evitar. L’excitació del noi per la troballa era tan desmesurada que el «Nen», el cap de la banda, per evitar fer un crit, va haver de tirar-li una pinya al cap i aturar en sec aquella ballaruga i tanta tonteria. El Nen era el més jove dels quatre, tindria uns quinze anys –tot i que n’aparentava encara menys– i era el líder natural; tenia la combinació justa de sang freda, intel·ligència i determinació que el càrrec exigia, però també tenia un punt de ressentiment que, si no fos pel «Pita» (de Pitagorín), el seu pragmàtic lloctinent, faria que totes les accions acabessin de la pitjor manera possible perquè li costava aturar-se a temps. El «Heavy» era corpulent, fort i de bona pasta, però per una mena de complex d’inferioritat intel·lectual sempre pensava que es reien d’ell. Des que es van conèixer s’havia erigit en el protector del Nen, per qui sentia una autèntica devoció. Era el més fidel dels amics, un tros de pa disposat a jugar-se-la per qualsevol dels seus companys, però tenia la mania de posar-ho tot en dubte, de discutir-ho tot per sistema i les seves queixes ressonaven constantment com una inevitable música de fons que ningú semblava escoltar.

L’home, ara assegut i recolzat en un pi, semblava haver despertat una mica de la borratxera i es mirava els quatre nois amb els ulls molt oberts i cara de no entendre res. Estava suat, despentinat i una gran panxa li sortia per sota la camisa, que ara portava arromangada sota les aixelles, de tant rebolcar-se per terra. Poc a poc va anar agafant consciència de la situació que, tot sigui dit, no semblava preocupar-li massa. Quan va veure que el Nen regirava la seva cartera li va dir amb una veu ronca i tranquil·la:

– Ja pots buscar tant com vulguis. Si hi trobes diners, ja m’avisaràs... Hahaha! ... Cof, cof, cof! –aquell riure ronc i sinistre es va convertir en uns estossecs greus i esgarrifosos que li sortien de la part més fonda del pit. Per mirar d’arreglar-ho va treure la darrera cigarreta d’un paquet rebregat i la va encendre amb certa dificultat.

– Molt bé, ... Martínez! Veig que tens ganes de riure –el Nen li deia allò tot llegint-ne el nom, mentre sostenia un repòquer de targetes de crèdit amb una mà i es posava la cartera a la butxaca dels pantalons amb l’altra.

– Aquests trossos de plàstic no tenen cap valor, ja t’ho dic ara.

– Això ho sabrem ben aviat, Martínez. Aixeca’t que anirem a fer un tomb amb el teu cotxe.

El Bugas creuava la pineda cap al pàrquing fent saltirons davant de tots, buscant el Mercedes com un boig i fent el soroll del motor amb la boca, emocionat com un nen petit. Els altres tres envoltaven el Martínez que caminava arrossegant els peus resignat, mentre es posava l’americana damunt les espatlles i la camisa per dins dels pantalons, encara sota els evidents efectes de l’alcohol. El Heavy, com sempre, anava remugant frases de disconformitat per aquella decisió. Un cop localitzat el cotxe, el Bugas va seure al volant i ho va ajustar tot a la seva mida, com un autèntic professional. El Nen va seure al seu costat i, darrere, el Pita i el Heavy, un a cada costat del Martínez.

– Per començar anirem al caixer que hi ha aquí a la zona de les botigues de Castelldefels.

El Bugas va donar gas amb tantes ganes que va fer derrapar el cotxe, provocant un xiscle dels pneumàtics i aixecant un núvol de pols. El Nen li va donar el primer clatellot de la nit, sense dir res. El Pita ja tornava a fer un porro amb el suport del Heavy, que li anava donant tot el necessari, evitant així possibles incidents a causa dels continus cops de volant que feia el Bugas.

– No voldria fer-vos perdre el temps, però insisteixo: d’aquestes targetes no en traureu res.

– Però tu bé que tens diners per a benzina, per comprar tabac i per anar a puticlubs, no?

– Sí, de moment, però avui puc dir que he tocat fons definitivament. Us ho ben juro!

– Vaja i havia de ser avui, precisament? –el Nen, incrèdul, parlava amb el Martínez des del seient del copilot, girant-se per veure-li la cara a cada resposta.

– Doncs em temo que sí. Avui m’han fet fora de casa i ara, per acabar-ho d’arrodonir, també d’aquest club on m’haurien d’haver nomenat soci d’honor des de fa anys.

– Però pel que sembla, hi has pogut beure tant com has volgut, no és així?

– Sí, i també he pogut gaudir d’un ‘servei complet’. Hahaha!... El problema ha estat a l’hora de marxar, perquè com a habitual de la casa, no m’han fet pagar per avançat, però a l’hora de ... Cof,cof, cof!

– Deixa que ho endevini: a l’hora de planxar la targeta, ha resultat que estava seca.

– Sí! La bruixa de la meva dona...

El Pita li va passar el porro al Nen amb una expressió interrogativa que venia a dir «i ara què fem amb aquest?».

Seguint les indicacions del Pita, el Bugas va deixar l’autovia, es van endinsar per un carrer estret fins que va veure un caixer automàtic i va pujar la vorera sense miraments. Mentre el Bugas treia la cinta dels Chunguitos del seu walkman per posar-la a l’aparell del cotxe, el Martínez i el Pita van baixar amb les targetes de crèdit. Els altres s’ho miraven des del cotxe amb el motor encès. Una rere l’altra van anar introduint les targetes i teclejant; la resposta de la màquina sempre va ser la mateixa fins que, en la darrera temptativa, el caixer va vomitar cinc-mil pessetes. El Pita les va alçar amb la mà per mostrar-les als companys amb cara de «podria haver estat pitjor», tot tornant al cotxe.

– Amb això no n’hi ha ni per a les drogues que hem consumit aquesta nit! –va dir el Heavy tot disposant cinc ratlles de cocaïna damunt la capsa d’un casset del Julio Iglesias que havia trobat al cotxe. Tots van ensumar per torns, fins i tot el Martínez que, amb gran sorpresa, ho feia per primer cop, imitant cada moviment dels altres amb aquell darrer bitllet que el Pita li va arrencar de les mans en el darrer moment.

– Em sap greu nois, però ja us ho havia dit. I ara on anem?

El Nen es mirava l’home amb una mescla de menyspreu i ràbia, però es va limitar a assenyalar una direcció amb el dit. El sol començava a despuntar quan van agafar les costes del Garraf. A la segona corba, quan els pneumàtics van xisclar de nou, el Nen es va veure obligat a propinar el segon clatellot al Bugas; tenia ganes de gaudir de les vistes d’aquella albada amb tranquil·litat. Pels altaveus sonava «Si me das a elegir», un dels temes sagrats i, durant aquella breu estona, tots van guardar silenci.

– Us convido a esmorzar a Sitges, al bar del meu cunyat! –va dir un Martínez eufòric, potser a causa de la cocaïna.

– Voldràs dir que t’hi convidem nosaltres, no? –va deixar anar el Pita fent un altre porro per equilibrar l’efecte de la coca.

Va ser a partir d’aquell moment que el Martínez, amb una incontinència verbal en part fruit del consum de la droga, va començar a relatar la seva vida i totes d’iniciatives empresarials fraudulentes i abusives, que no tenien més propòsit que enriquir-se de forma ràpida i fàcil, sempre a costa d’algú altre. La seva pretensió era resultar graciós i transgressor a qui ja es permetia considerar com als seus nous amics. Ell no semblava trobar cap mena problema a aquelles pràctiques que els narrava, tret que en tots els casos i a causa de la seva cobdícia acabaven fent fallida, segurament per passar-se de llest. Quan parlava de la família, la seva manca d'escrúpols es feia igual d’evident. Però va ser precisament en tocar aquest tema, quan aquell personatge va deixar de fer-li la poca gràcia que li havia fet fins aleshores al Nen. Era un pare absent i irresponsable que no tenia cap problema a desentendre’s de les necessitats familiars per anar a la seva, passar-ho bé, apareixent i desapareixent segons els seus capricis i deixant que tot el pes de tirar endavant la casa caigués sobre una dona a qui menyspreava, obligant-la a treballar de sol a sol per als seus fills, sense poder comptar amb cap mena d’ajut per part seva. Es vantava de tot allò com si se’n pogués estar orgullós, com si pogués fer gràcia a algú. Potser va ser aquella la gota que va fer vessar el got, perquè al Nen, aquell personatge li recordava massa el seu propi pare; un home roí, egoista i maltractador, que havia convertit la seva infantesa en un malson i la vida de la seva mare en un calvari.

La xerrera del Martínez no s’aturava i ara, fins i tot divagava planificant una estratègia segons la qual ell posaria la seva expertesa i coneixements al servei d’aquell eficaç grup organitzat, amb la finalitat de subministrar drogues pels puticlubs de la zona. Li havia vingut una mena de sobtada inspiració i ho veia claríssim. Deia estar convençut que, entre la perícia del Bugas al volant, el físic intimidatori del Heavy, la capacitat planificadora del Pita, la decisió del Nen i sota la seva batuta i encant, es forrarien i, en poc temps, podrien ampliar el seu camp d’acció Garraf enllà. S’havia de reconèixer que com a venedor tenia la seva traça i, divertits per aquella proposta, deixaven que seguís construint castells a l’aire mentre li estiraven la llengua animant-lo a parlar. Al cap i a la fi no tenien res millor a fer. Les úniques reticències les posava el Heavy que anava queixant-se per aquelles propostes i remugant de fons, com ho acostumava a fer sempre. Tots els altres semblaven força divertits amb les especulacions cada cop més accelerades i fantasioses d’aquell home, que ja demanava una nova dosi de coca, amb tot el desvergonyiment.

Van deixar el cotxe als afores de Sitges, al tocar del Bar Los Cuñados. Quan hi van entrar tot just obrien i l’amo, desconfiant després que el Martínez l’abracés efusivament, va insistir que li ensenyés els diners abans de servir-li res, mirant de dalt abaix els seus acompanyants amb força mala cara. El Martínez, bon actor com era i fent-se l'ofès, va demanar al Pita que li mostrés el bitllet de cinc-mil. El Pita es va treure el bitllet de la butxaca, però va haver de descargolar-lo per mostrar-lo bé. Els altres van riure i l’amo, sec, va cridar un cambrer perquè els atengués, ell no semblava gaire feliç amb la visita. Es van instal·lar a la terrassa per gaudir d’aquell deliciós sol matinal. El Heavy, que sempre tenia gana, va demanar unes galtes de porc amb patates, els altres cafès, cerveses i pastes. El Martínez seguia amb la seva; ara demanava el preu de cada droga a l'engròs i ho anava apuntant tot en un tovalló de paper. El Pita, divertit per tot allò, li anava dient uns preus totalment inventats, com si ho tingués tot molt per la mà.

Una estona més tard, un cop va acabar d’esmorzar i per sorpresa de tots, el boig del Bugas és va aixecar de cop i va dir:

– Anem a la platja? –i es va encaminar cap al cotxe tot decidit i sense esperar resposta. Els altres quatre, coneixent-lo i sabent que portava les claus del cotxe, van sortir corrent darrere seu. El Martínez es va quedar dubtant una estona, fins que va veure clar que no tenia més opció que seguir-los. L'amo del bar va sortir al carrer massa tard, però amb el temps just per insultar el seu cunyat amb ganes i amenaçar-lo de mort. Al Bugas li va fer pena el Martínez i va afluixar una mica la velocitat per deixar-lo pujar al cotxe en marxa, però sense perdre l’ocasió de ridiculitzar-lo, obligant l’home a córrer una bona estona agafat a la porta i cagant-se en tot. Un cop dins tots reien amb ganes tret del Martínez, que va trigar una bona estona a recuperar-se, mig ofegat per l’esforç de la corredissa com estava.

– Aquestes coses s’avisen! –va dir quan va recuperar l’alè mirant pel vidre com el cunyat encara l’amenaçava amb el puny.

– No, precisament els ‘sinpa’ es fan així, sense avisar perquè els porucs i els cagadubtes no el puguin esguerrar –va respondre el Pita mig rient i embolicant un altre petardo.

Van seure a la sorra de la platja. Al Bugas li va faltar temps per tirar-se a l’aigua en calçotets, tot i el fred que encara feia a finals de març. Els altres escoltaven amb paciència les delirants propostes del Martínez, que seguia fent anotacions i càlculs en veu alta.

– Em sembla que ja ho tinc! –va dir el Martínez aixecant aquell tovalló tot guixat– Si cadascú inverteix vint-mil pessetes, en tindrem prou per fer una primera remesa que ens permetrà...

– Perdona, però d’on treus que estem disposats a invertir aquesta o qualsevol altra quantitat...

– Pensa que amb vuitanta-mil pessetes podríem...

– Vuitanta-mil pessetes? Però que no som cinc? –dit això, el Pita va mirar el Nen que li va fer l’ullet amb un somriure, com dient «deixa’l fer».

– Home! Jo bé que hi poso el cotxe. El cotxe és molt important, pensa que no només és el nostre mitjà de transport, sinó que fins i tot és la nostra seu social, el nostre quarter general i, encara més important, l’amagatall de les nostres mercaderies. Aquest cotxe ens conferirà una imatge de seriositat impagable! Sense el cotxe el negoci és del tot inviable! Que no ho veieu? Però de moment i tan aviat com sigui possible, m’heu de presentar els vostres subministradors i fer efectiva cada una de les vostres participacions. No heu de patir per res, que jo seré l’encarregat de fer totes aquestes gestions tan enrevessades, relacionades amb negociar els preus, fer els pagaments i tot això. Vosaltres tan sols us haureu de preocupar de la venda al detall, però sobretot, de la forma més discreta possible. De la resta: la part de gestió, inversions, planificació i prospecció de nous mercats, me n’encarregaré jo que hi tinc força experiència. Funcionarem amb l'exactitud i precisió d’un rellotge suís. Ja ho veureu!

El Martínez havia deixat anar aquell discurs d’una sola tirada, repetint-ne alguns fragments i gairebé sense agafar aire. El Nen i el Pita havien de fer grans esforços per aguantar-se el riure, mentre el Heavy no deixava de remugar les seves queixes en veu baixa. El Bugas seguia xapotejant a l’aigua com si res. Però, per si no n’hi hagués hagut prou i donant una nova mostra de caradura, el Martínez va afegir:

– Com ja sabreu, tot bon venedor ha de conèixer molt bé el producte que ofereix... –i en no rebre cap resposta, va seguir– ... hauré d’assegurar-me que la mercaderia amb què treballo és de bona qualitat, no?

Finalment el Nen va demanar al Heavy que li oferís una bona dosi de cocaïna, però tant ell com el Pita i el Heavy van abstenir-se’n. Aquella dosi, deliberadament generosa per a un consumidor primerenc, no va trigar gaire a fer efecte. El Martínez es va aixecar amb uns ulls com unes taronges i, sense deixar de garlar pels colzes, es va posar a caminar en cercles al voltant dels seus nous ‘socis’, pintant un brillant futur on tots cinc gaudirien del que, per a ell, eren els grans luxes de la vida. Tenia la boca seca i la mandíbula inferior se li movia d’un costat a l’altre sense control. Ara, ja sense dissimular, els tres nois reien amb ganes de la funció que aquell grotesc personatge els oferia sense adonar-se’n.

Uns minuts després, ja dins el cotxe, el Martínez, completament aliè a les burles, seguia a la seva; ara apressava els seus companys perquè fessin efectives les aportacions en metàl·lic. Cada cop suava més i, tant la xerrera com aquell creixent neguit, deixaven de fer gràcia a mesura que la seva insistència perquè li donessin els diners s’anava fent obsessiva i cada cop més descarada.

Ja n’hi havia prou! N’estaven farts! Aquell home era la caricatura de l’egoisme, de l’individualista que es creu el centre de l’univers, de qui mai en té prou, de qui es creu amb el dret a trepitjar-ho tot i que sembla demanar a crits que algú el faci tornar a la realitat. Calia fer-lo baixar al món real, fer-lo tocar de peus a terra i demostrar-li que no era més que un miserable desgraciat que es creia millor que la resta de persones.

Quan tornaven a la ciutat, i en passar pel cementiri de Montjuïc, el Martínez va fer un parèntesi en les seves impertinents reclamacions, per expressar el gran pànic que sempre li havia provocat aquell macabre indret. Quan van sentir allò es van mirar i ho van tenir clar. Per indicació del Nen, i amb la subtil aprovació del Pita, el Bugas va fer un derrapatge al mig de la carretera per canviar de sentit, encarar la muntanya màgica i entrar al cementiri.

Al cap d’un quart d’hora ja havien deixat el Martínez dins d’un nínxol obert, a la part més alta i assolellada del recinte, amb un mitjó a la boca i lligat de mans i peus, amb la pressió justa perquè hi passés un parell d’hores, reflexionant sobre tot allò que els seus socis li havien anat dient mentre l'acomodaven allà.

De baixada, es van aturar al barri de Can Tunis, on van vendre el cotxe a un bon preu i van aprofitar per adquirir més drogua. Després, amb el cerimonial que aquella acció mereixia, van comprar un sobre i un segell per enviar aquell feix de bitllets a l’atenció de la Senyora Martínez, a l'adreça que constava al DNI del seu marit.

A la bústia de la cantonada hi van tirar tant la carta, com la cartera del plasta del Martínez.

Tots semblaven satisfets amb aquella acció, tret del Bugas, que tornava a imitar el soroll del cotxe amb la boca; ara, però, més fluix i amb la lenta cadència d’un blues.