La Bicicleta

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino.

L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’. Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia un ambient molt entretingut: gent amunt i avall, riures, persecucions, discussions i baralles; s’hi cuinava, s’hi jugava, s’hi pintava i fins i tot s’hi cantava. Es podria dir que el David formava part d’aquell paisatge domèstic i era tot un personatge, alegre, divertit i ocurrent. El seu nivell de confiança amb tots nosaltres arribava al punt que gairebé tot li era permès; opinava sobre qualsevol tema que sorgís ficant-se enmig de totes les disputes i donant el seu parer sobre la quantitat o la manera com l’equip d’intendència havia fet el dinar, per exemple. Gosava ficar cullerada en qüestions on, qualsevol dels germans, n’hauria sortit escaldat i se li permetien coses que a la resta de germans no se’ns haurien passat mai pel cap. Donava i treia la raó a un o altre amb argumentacions força peregrines i es quedava tan ample esperant el moment per, més endavant, canviar de criteri evitant així crear-se enemics. S’ha de reconèixer, però, que tenia una gràcia especial que el feia intocable i que el seu desvergonyiment ens feia riure a tots. Tant és així que quan el David es ficava enmig de qualsevol conflicte familiar, podies apostar que la disputa acabaria en riures. També s’ha de dir que era un virtuós amb la flauta travessera i això donava certa vidilla, creant una mena de banda sonora a la nostra quotidianitat. Però potser seria més exacte dir que les seves melodies eren la música de fons que acompanyava el guirigall de veus, crits i riures que sonaven a tothora.

El David anava en bicicleta a tot arreu plogués o nevés, n’era un autèntic enamorat. Cada dos per tres es presentava a casa amb una màquina diferent fruit de ves a saber quines compres o bescanvis. Cadascuna era més estranya i original que l’anterior i ens feia baixar tots al carrer per admirar les noves adquisicions.

Per aquella època i edat, a mi em tocava gaudir d’una Orbea de color verd fosc i metal·litzat amb la qual havíem après a anar en bici tots els germans, jo n’era el setè usufructuari. S’ha de dir que, tot i ser antiga, encara feia patxoca i anava prou bé, l’únic problema era que em començava a quedar petita. Una de les virtuts del David era el seu coneixement i facilitat per mostrar-te les virtuts que feien de cada bicicleta una màquina singular: que si tenia un fantàstic sistema de fre per varetes articulades, que mira quin seient de cuir tan bonic, que si escolta quin soroll tan agradable fa quan deixes de pedalar, que si ja no es fan bicicletes com aquesta... Vaig arribar a sospitar que seguia instruccions dels pares per animar-me a allargar la vida útil d’aquella bici, car no me’n comprarien cap altra.

El meu germà gran, gràcies a les primeres feines remunerades, s’havia pogut comprar el primer ciclomotor i, tal com ho veia jo, allò era tota una altra cosa. Amb allò adquiries un nivell de llibertat, independència i glamur absolutament envejable. Però jo, tot i seguir resignat amb la meva Orbea verda, m’havia proposat que, costés el que costés, em compraria una bici gran per anar a tot arreu mentre no tingués edat per motoritzar-me. Encara no sabia com la pagaria, però estava convençut que em compraria aquella preciosa Gimson de cinc pinyons que havia vist a la botiga del xamfrà del carrer Balmes amb València i que costava sis mil cinc-centes pessetes.

Per a desplaçar-me tot sol en transport públic el meu pare m’havia posat com a condició que m’aprengués de memòria totes les parades i possibles transbordaments que calgués fer en les línies de metro o autobús que em toqués agafar. I ho vaig fer tan ràpidament com em va ser possible. El que no sabien els meus pares era que jo, enlloc de pagar el bitllet m'embutxacava els diners i em desplaçava o bé amb la vella Orbea o bé a peu, per la qual cosa em tocava matinar més i sortir molt abans de casa. L’esforç pagava la pena perquè això em permetria anar estalviant una mica cada dia, com una formiga. La cosa va resultar més llarga i dura del que m’esperava. Pels aniversaris i sants no volia sentir parlar de regals, només volia diners en metàl·lic. Oferia els meus serveis a tothom i per a qualsevol feina a canvi de diners, i la cosa va arribar a tal punt que tots van acabar cansats de mi i de la meva ‘Gimson de cinc pinyons’. Fins i tot sospito que en més d’una ocasió havien arribat a donar-me diners per tal de fer-me callar.

Però gràcies a la meva tossuderia i passat un any i mig, havia arribat a la no menyspreable quantitat de pessetes: quatre mil (que diria en Gurb). En arribar setmana santa, el meu germà gran, que també és el meu padrí, suposo que fart de veure’m pidolar favors a canvi de diners i també com a ‘mona de pasqua’, em va fer el gran donatiu que completaria la bonica xifra. Mai li ho agrairé prou! El dissabte següent, ell i jo ens vam dirigir cap a la casa Gimson-Amat del carrer Balmes núm. 82-84.

No oblidaré mai la solemnitat d’aquell moment: obrir la porta de la botiga, baixar aquells graons de fusta, sentir aquell agradable perfum mescla de goma de pneumàtics amb oli lubricant i veure-la allà, penjada de la paret, de color gris metal·litzat, amb el seu manillar d’alumini folrat de cinta blava. Preciosa! Sexy! En realitat es tractava de la versió més senzilla dels models de roda gran, només tenia un plat i no tenia absolutament cap mena d’extra, ni parafangs, ni portapaquets, ni llums, ni bomba d'inflar, ni tan sols tenia una trista ampolla d’aigua de plàstic; però ara era La Meva Nova Bicicleta. Per fi! L’encarregat de la botiga, que em coneixia sobradament de tants cops com hi havia anat, anava explicant, més al meu germà que no pas a mi, totes les característiques tècniques d’aquella joia mentre l’anava despenjant, jo ni me l’escoltava de tan emocionat com estava. De casa portava una cadena gruixuda folrada amb una mànega de goma grisa i un bon cadenat perquè ningú em pogués robar la bici durant els pocs moments en què no me l’estigués mirant. De fet encara m’anava una mica gran, però no m’importava, ans al contrari. I, ara que ho penso, m'estranya que no li posés cap nom com es fa amb els vaixells.

Durant el que quedava de curs i el següent –aleshores el temps es mesurava en cursos que no en anys– amb una colla d’amics quedàvem els diumenges molt aviat per anar en bicicleta durant hores. Sortíem a trenc d’alba i no tornàvem fins a no poder amb la nostra ànima de tan cansats. Al principi ens limitàvem a traçar un gran circuit urbà i fer-lo tants cops com les forces ens ho permetien, però més tard i sense el permís dels pares, vam començar a fer excursions cada cop més llargues fora de Barcelona. Començàvem a traçar recorreguts per carreteres secundàries; ja es podia dir que fèiem ciclisme de carretera. Amb el temps els recorreguts es van anar endurint fins a incloure-hi ports de muntanya i tot, arribant a uns nivells d'exigència que déu n’hi do.

Després de parlar-ne i donar-hi moltes voltes, amb els meus millors amics, el Xavier i l’August, se'ns va ficar al cap que aquell estiu podríem fer una mena de «Tour de France» adaptat a les nostres possibilitats: un viatge en bici per etapes, vaja. Ho vam anar planificant tot detalladament i tan bé com vam poder: la durada, el traçat de les etapes, on passar les nits, l’equipament més bàsic imprescindible, els menús, les eines i recanvis, la farmaciola; tot amb molta precisió i sense deixar-nos cap detall. De moment tot es mantenia en secret, però aquell havia de ser el millor argument per convèncer els nostres pares, el disseny i la planificació sobre el paper havien de ser perfectes. La tasca que ens esperava no era gens fàcil atès que tindríem entre catorze i quinze anys –recordo especialment aquesta dada perquè els meus amics es van passar al vespino el mateix dia que en van fer setze, oblidant-se de la bici per sempre–.

A mi en aquell moment em va fer l'efecte que els meus companys no van tenir cap mena de problema a convèncer els seus respectius pares, o això em va semblar atesa la gran carcajada que van fer els meus només començar a exposar-los la idea. Durant molt temps i per molt que insistís no en volien ni sentir parlar. De fet, ara que sóc pare ho trobo la cosa més normal del món. On vas a parar! Tres marrecs de catorze-quinze anys anant pel món amb unes bicicletes carregades fins dalt per aquestes carreteres de déu i dormint ves a saber on! En aquell moment ho veia com la injustícia més gran del món i una falta de confiança total i absoluta. Però en cap moment vaig donar la batalla per perduda. Fruit de la meva tossuderia, ens les vam empescar per modificar l’itinerari inicial i dissenyar una nova estratègia: calia canviar el recorregut per buscar aliats. L’itinerari definitiu ens portaria des de Barcelona fins a Peníscola anada i tornada, uns sis-cents quilòmetres en dotze dies, és a dir unes deu etapes de seixanta quilòmetres amb un marge de dos dies per descansar. El capítol de les aliances consistia en fer escala –tant d’anada com de tornada– a l’Ametlla de Mar. L’Ametlla es trobava més o menys a mig camí i era on vivia la meva tia amb la seva família. Amb la meva tia sempre m’ha unit una relació molt especial, ens hem entès molt bé des que jo era petit, sense que ens hagi calgut creuar massa paraules. L'afinitat que ens unia em va fer pensar que hi trobaria una bona aliada, i així va ser.

No recordo els detalls exactes, però sí recordo que la negociació va ser dura. Encara avui em pregunto quin seria exactament l’argument que va fer de desllorigador, però el cas és que al final ho vaig aconseguir. Recordo el sentiment de gratitud per la confiança dipositada en mi i el fet d’expressar-lo verbalment de forma sentida, però en una sola ocasió per si de cas. I recordo, sobretot, l’emoció de la nit abans. Crec que els pares, però, seguien sense tenir-les totes.

Així que, a primers de juliol va començar la gran aventura, es tractava d’anar per carreteres secundàries tant com fos possible –condició lògica que va posar el meu pare–, tot i gaudir d’una bona forma física, hauríem d’anar tranquil·lament i sense forçar la màquina. Com es feia en aquella època i per si sorgien problemes, portàvem una mena de permís patern amb fotocòpies de DNI i signatures incloses.

Un cop a la carretera, l’única manera i la més segura de circular era anar pel voral dret, però això també tenia els seus riscos, ja que la calor de l’estiu afegida al pes dels camions, feia que l’asfalt s’estovés i es deformés per la zona on circulàvem nosaltres, s’havia de vigilar molt. Els altres riscos eren els propis de la circulació mateixa, imprudències alienes, cops de vent provocats pels camions, esquivar objectes llançats a la cuneta, vents laterals a la zona del Delta, etc. Per sort ens ho preníem seriosament i érem extremadament prudents. Durant el viatge tot va resultar molt emocionant, gaudíem de cada moment i qualsevol contratemps era degudament comentat i magnificat durant les habituals cròniques nocturnes. Al vespre, per dormir, fèiem servir una tenda canadenca que muntàvem cada nit en un càmping diferent. Dinàvem entrepans i sopàvem qualsevol cosa calenta que preparàvem en un fogonet, gràcies a l’experiència prèvia d’haver acampat amb l’esplai. Tot era molt emocionant perquè ens feia sentir responsables, al mateix temps que lliures i independents.

Les etapes es van anar succeint fins arribar a l’Ametlla, on vam ser rebuts com a autèntics herois. Recordo que quan vam arribar a casa la meva tia, estaven preparant un dels seus famosos arrossos i hi tenien convidats. Vàrem tenir una gran rebuda i es va improvisar una mena de festa on ens van afalagar amb atencions, menjar, begudes i música. Seguidament i un per un, ens van fer trucar a casa per parlar amb els pares. Ens vam instal·lar a l’ombra fresca del porxo i el dinar va ser tan agradable i divertit com ho són sempre en aquella casa. Durant la llarga sobretaula ens van fer narrar tots els detalls del viatge. Tothom seguia el nostre relat, però resulta que, entre els convidats hi havia el Julio Villar, un bon amic de la família que s’ho escoltava tot amb uns ulls com plats. Per qui no el conegui, el Julio és una mena d’aventurer, viatger, muntanyenc, mariner i escriptor que, entre altres coses, va donar la volta al món en solitari en un petit veler, va fer de guia de muntanya als Alps i mil coses més. Ha passat per moltes situacions límit que han posat en risc la seva vida i les cicatrius del seu cos en donen fe. Ell per a nosaltres sempre ha estat un autèntic valent solitari i enigmàtic amb infinitat d'anècdotes per explicar, tot i que que les hi has d’anar estirant amb llevataps a causa de la seva modèstia. Doncs bé, per estrany que pugui semblar, resulta que qui va mostrar-se més sorprès, admirat i fins i tot esgarrifat pel nostre periple ciclista va ser precisament ell. Ben pensat era tot un orgull! Però va arribar un punt en què jo començava a sospitar que ens estava prenent el pèl, no em podia creure que, precisament a ell, la nostra aventura li semblés tan atrevida. El seu interès i curiositat eren del tot sincers perquè en va voler saber tots els detalls, se’l veia realment impressionat i gairebé preocupat. Amb el temps he arribat a pensar que el que realment devia admirar era el tipus d’aventura, amb tants elements externs que la podien posar en risc i condicionar: l’excés de trànsit, els altres conductors, l’estat de les carreteres, els cops de vent. En el seu cas, gairebé totes les seves experiències eren viscudes en el medi natural, en solitari, en unes condicions més o menys controlades, depenents d’ell mateix i de la seva fortalesa mental, física i sí, potser també dels elements naturals però poca cosa més. Vull pensar que, en realitat, admirava el nostre valor per enfrontar-nos i conviure amb l'atabalament que podien provocar tantes màquines, tant soroll, tanta gent i tanta velocitat, durant tots aquells dies.

El cas és que vàrem plantar la nostra tenda a l’ombra d’un garrofer i, entre la bona companyia, els banys a les diferents cales de la zona i dormir tant com ens ho permetés la calor, l’estada a l’Ametlla es va allargar més dies dels previstos. Al final no vam arribar a Peníscola, em sembla que tot just vam arribar a la Ràpita o a Vinaròs, ara no ho recordo. El que em quedarà gravat a la memòria per sempre és aquell fantàstic estiu i aquell viatge iniciàtic ple de bones sensacions.

Pedalar sempre m’ha fet sentir una agradable sensació de llibertat i mentre pugui ho seguiré fent amb la mateixa il·lusió d’aquells dies. I us confesso que encara conservo el quadre rovellat d’aquella estimada Gimson de cinc pinyons, perquè no me’n puc desprendre.

22 de març del 2020.