Joanra Canosa - Relats -

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u...