Joanra Canosa - Relats -

  Espero que aquest nou any vingui ple d’una creativitat lluminosa que faci més suportable la grisor d’aquests darrers temps. M’agradaria que ningú veiés coartades ni les seves ànsies de crear ni la seva imaginació pels censors perfeccionistes, puristes i crítics de sempre i, encara menys, pels propis dubtes i inseguretats. L’obsessió per l'excel·lència i el perfeccionisme no fa altra cosa que inhibir l’alegria i la creativitat. Quantes persones que canten, ballen, pinten o escriuen no han gosat fer públic el seu Art privant-nos-en a tots per por a les crítiques? Quants bons creadors ens haurem perdut? Quants canvis de rumb s’haurien deixat de fer en el món de la creació, si no s’haguessin ignorat els crítics de torn? Perquè com deia Aristòtil «Només hi ha una manera d’evitar la crítica: no fer res, no dir res i no ser ningú».  No ens deixem tallar les ales, perdem la por i, per poc que puguem, fem públiques les nostres obres. Sortim de l’ombra, no hi tenim res a perdre. La nostra

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca,

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.