Conte de Nadal

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca, ens donaven les gràcies per l’obediència i ens asseguraven que si seguíem les seves instruccions al peu de la lletra tot aniria bé. Aquell missatge optimista i tranquil·litzador ens reconfortava.