Joanra Canosa - Relats -

  Una de les feines que vaig haver de fer aquell altre hivern de precarietat s i estretors consistia en omplir, taponar i segellar amb lacre vermell tres mil vuit-centes ampolles. Tot i que no ho eren, h avien de tenir l’aparença d’ampolles de vi. Ocuparien una paret sencera i formarien part del decorat d’un local gastronòmic molt cool que havia de ser la gran atracció artístico-gastronòmica-multi-sensorial per a turistes i indígenes, al rovell de l’ou de la nostra santa ciutat - ja us avanço ara que aquell projecte no va acabar de triomfar-. La feina consistia en omplir les ampolles amb una aigua prèviament tractada perquè no es podrís, tenyir-la del color del vi, posar-li un tap de suro a pressió i lacrar-ne tot el coll. Hi havia la dificultat afegida que les ampolles havien estat sotmeses a corbes i deformaci ons per efecte de la calor, amb la intensió que adquirissin un aspecte dalinià, i això les feia encara més fràgils i trencadisses. Es tractava d’un treball en cadena que

  Com cada any, un parell de dies abans de Sant Joan, la fira s'instal·lava vora la platja. Les parades arrenglerades en dues fileres formaven un carreró que s’anava animant a poc a poc. Un cop ben falcats i connectats, es cavallitus, el tir al blanc, el tren de la bruixa i totes les altres, començaven a encendre els llums i feien sonar les músiques. Com cada any, l’home de la tómbola feia sonar la seva veu rogallosa pel damunt de tot aquell garbuix sonor. Com cada any, el fum de la xurreria i la pols del terra formaven aquell gran núvol que ho embolcallava tot. Com cada any, abans de distreure’m amb cap altra cosa, em vaig dedicar a buscar-la. Sabia que, un cop hagués venut els tiquets, correria a trobar un racó per seguir llegint, aliena a tot allò, com feia sempre. Com cada any, quan la vaig veure el cor em va fer un salt, però vaig passar de llarg fins a tres cops. Els pits li havien crescut, ara portava ulleres i, a la butxaca del peto, un altre llibre. Compartíem a

  Hi ha llocs que sembla que es conservin inalterables en la memòria. De vegades són com capses que contenen imatges, olors i sons. Les podem obrir tants cops com vulguem per gaudir, lentament, d’una mena de visita guiada o també hi podem accedir per breus instants com qui hi irromp furtivament per buscar-hi un sol dels seus elements, quan se’n té necessitat. En el segon cas mai la deixem tancada del tot, perquè pensem que hi tornarem més tard, amb calma, a fer la visita com cal. Amb els llocs em passa com amb les persones -vives o no-, que seguiran presents mentre els recordem i encara que no les visitem amb la freqüència que voldríem. Avui la capsa on hi posa ‘ Casa l'àvia’ s’ha obert tota sola tan aviat com m´he despertat al llit i no sé ben bé per què: potser a causa d’alguna olor o com a seqüela d’algun dels meus somnis. Tant és. El cas és que, com que avui és festa, he optat per gaudir de la visita guiada tot mandrejant entre llençols. En obrir-la m’he adonat que d’aquella

  Fa força anys, amb uns quants amics aficionats a la cuina, vam organitzar unes soirées gastronòmiques; una mica com ho fan aquelles societats basques, però notablement millorad es pel fet de comptar amb la participació de dones. En no tenir prou mitjans per disposar d’un local específic, ho fèiem de forma rotativa: cada divendres l'amfitrió-cuiner de torn posava les seves arts i casa seva a disposició del grup. S’ha de dir que tant el nivell com l’ambient eren força bons i l’exigència anava augmentant a mesura que passaven les setmanes. Una de les primeres cites va tenir lloc a casa la M. La M era companya de treball d’un dels membres de la colla i nouvinguda al nostre cercle d’amistats. Era divertida, ocurrent i, com va demostrar amb escreix, una excel·lent cuinera. Ens va rebre a casa seva, on vivia en companyia dels seus dos fills petits i el marit, que ens va anar presentant a mesura que arribàvem. Per aquella època era l’únic membre d’aquell grup que tenia fills. E l s

  Del primer enamorament sempre te’n queda un record molt especial. En el meu cas i, des de fa un temps, el record se’m fa estrany, segueix sent un bon record però està del tot enterbolit, com tenyit d’una certa decepció. Calculo que seria cap a final dels anys setanta que, com cada any, al principi de les vacances anàvem a passar uns dies a Menorca; era com una tradició. En aquest cas només érem: el Javier, la seva vella Vespa i un servidor. Una de les gràcies d’aquests viatges -ves quin remei- era el fet d’anar-hi tan sols amb un sac de dormir i els pocs diners que havíem pogut estalviar fent feines esporàdiques durant el curs. Era una combinació d’aventura i supervivència que encaràvem encantats; podíem dormir al ras i menjar qualsevol cosa perquè érem joves i estàvem decidits a passar-ho bé. La incertesa era part de la gràcia. De primer vam fer nit a Cala Macarella, compartint una de les coves amb una agradable parella d’alemanys. Al dia següent, després de fer el primer bany en

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est