Hot pants

 

Fa força anys, amb uns quants amics aficionats a la cuina, vam organitzar unes soirées gastronòmiques; una mica com ho fan aquelles societats basques, però notablement millorades pel fet de comptar amb la participació de dones. En no tenir prou mitjans per disposar d’un local específic, ho fèiem de forma rotativa: cada divendres l'amfitrió-cuiner de torn posava les seves arts i casa seva a disposició del grup. S’ha de dir que tant el nivell com l’ambient eren força bons i l’exigència anava augmentant a mesura que passaven les setmanes. Una de les primeres cites va tenir lloc a casa la M. La M era companya de treball d’un dels membres de la colla i nouvinguda al nostre cercle d’amistats. Era divertida, ocurrent i, com va demostrar amb escreix, una excel·lent cuinera. Ens va rebre a casa seva, on vivia en companyia dels seus dos fills petits i el marit, que ens va anar presentant a mesura que arribàvem. Per aquella època era l’únic membre d’aquell grup que tenia fills. Els nens anaven fent el ronso i, excitats per les visites, anaven endarrerint tant com podien l’hora d’anar al llit. Arribat el moment, M va haver de manegar-s’ho per compaginar les tasques de la cuina amb la complicada feina d’allitar els nens, força divertits per les festes d’aquella gent desconeguda. El marit, una mena de John Wayne -tant pel posat com per l’alçada-, s’ho mirava tot des d’un racó de la sala amb un got a la mà i com si res de tot allò anés amb ell, ni el sopar ni els nanos. Com un espectador absent, vaja. Tot i aquella misteriosa presència el sopar va transcórrer amb molt bon ambient: bon vi, bones viandes i molts riures, que són la salsa que ho fa brillar tot. El JW, per la seva banda, no va badar boca en tot el sopar, s’ho mirava tot des de la seva talaia amb un posat cada cop més seriós i sense deixar de beure ni un moment. Es limitava a estossegar o a fer ganyotes com a reacció als nostres aguts comentaris o als més esquerranosos punts de vista, encara que fossin expressats en clau d’humor. Un cop acabat el darrer dels plats, gairebé tothom va ajudar a recollir la taula; després van venir les postres, el tabac, els licors i altres llaminadures. Però en el moment més animat de la vetllada, el JW va fer mutis per una porta i va aparèixer de nou al cap d’un minut amb els ulls brillants i un inquietant somriure a la cara i, de cop i volta: PUM! Amb un cop sec deixà una pistola automàtica, un revòlver i una placa de policia damunt la taula. No cal dir que els riures van acabar en sec i, mentre la seva dona l’escridassava de mala manera i li recriminava aquell comportament, els comensals vàrem començar a desfilar intercanviant mirades i sense dissimular certa preocupació per la situació creada. A M li queia la cara de vergonya i, mirant d’excusar-se, va anar a buscar els seus fills i va sortir de la casa junt amb tots nosaltres. JW, però, es va quedar al llindar de la porta impassible, sense dir res ni moure un sol múscul. Aquells ulls i aquell somriure inquietants seguien dibuixats a la seva cara mentre tothom s’allunyava preocupat i en silenci carrer enllà.

Uns quants sopars més tard va arribar el meu torn. Per aquella època vivia a l’Eixample i la meva proposta culinària consistia, entre altres coses, en el meu famós fricandó amb bolets. Èxit assegurat. L'endarreriment a la cuina va propiciar rondes extres de vi. Però un cop a taula vam gaudir i riure, fins i tot de la grotesca escena de les pistoles viscuda setmanes enrere. Durant el sopar, un petit accident va fer que M -que va seguir venint als sopars tota sola- es taqués de salsa els pantalons i, en no poder llevar del tot la llàntia, em demanés si li'n podia deixar un dels meus. Per sort i encara que costi de creure, en aquells temps tots dos lluíem un bon tipet, així que vam remenar el meu armari fins que en vam trobar uns que li quedaven d’allò més bé. El sopar va seguir tan divertit com sempre i en acabat vam sortir a seguir de festa per la ciutat.

Mesos després i un cop la M i el JW per fi havien partit peres del tot, la meva amiga em va relatar els delirants esdeveniments que havien tingut lloc durant les setmanes següents al sopar de casa meva. Es veu que, l’endemà d’aquell sopar, JW va preguntar d’on havien sortit aquells pantalons que portava la seva dona. Ella, en veure el to d’aquella pregunta, li va fer cinc cèntims d’aquell innocent accident amb la salsa i que jo, amablement, li havia deixat uns dels meus pantalons per sortir del pas aquella nit. Però es veu aquella versió no va acabar de fer el pes a JW que, tossut, va donar per fet que la seva esposa i jo havíem tingut un affaire. En aquell moment del relat vaig empassar saliva de forma més sonora del que hagués volgut i em vaig agafar a la taula amb les dues mans, mirant de dissimular la suor freda. Pobre de mi! El relat prosseguia i resulta que, durant tot aquell temps i per molt que hi insistia, M no trobava la manera de treure-li aquella idea del cap. I vet aquí que, a causa d’aquella retorçada sospita, JW i el seu company de servei van decidir que, cada cop que M sortis de nit, es dedicarien a patrullar amb el cotxe oficial, a donar voltes a la meva illa i, fins i tot arribarien a aparcar damunt la vorera durant hores davant de casa, vigilant la porteria per mirar d’enxampar la seva dona, o a tots dos junts, o ves a saber què. Així ho van fer i, per sort, a M no se li va acudir mai portar-me els maleïts pantalons a casa en cap d’aquelles ocasions!

Molts anys més tard i en un llogaret de muntanya, vaig reconèixer al tal JW perquè algú el va cridar pel seu nom i rang. En aquest cas no vaig sentir cap mena de por. Es feia difícil que em reconegués, perquè tots dos estàvem força canviats. Per tranquil·litat meva i de la ciutadania en general, vaig esbrinar que vivia a la muntanya, s’estava amb una altra dona i semblava una mica més relaxat. I així acaba la història.

«Hot Pants» Joanra Canosa, octubre de 2020.