Joanra Canosa - Relats -

  L A CASA DELS U DOLS (I) A cada costat del terreny de joc hi havia dos porters perquè en aquell camp tan petit sempre s’hi disputaven dos partits al mateix temps. Una de les porteries estava dibuixada amb guix al mur i els límits de l’altra eren: un d’aquells pins que cada any era colonitzat per l’eruga processionària per un costat, i una paperera de ferro per l’altre. El terra era d’una grava que sempre estava humida i mig enfonsada a causa de l'ús intensiu. Els capitans d'ambdós equips feien la quotidiana i cruel selecció dels jugadors al mig del camp, sota la supervisió del totpoderós propietari de la pilota, que l’abraçava contra la seva panxa com si fos un tresor, i que era l’arbitre i el davanter centre d’un dels equips al mateix temps. Cap sorpresa. Com acostumava a passar, jo havia estat el penúltim jugador a ser escollit – sempre hi havia algú pitjor –, i ara dubtava entre prendre part en aquell partit que es presentava molt semblant al del dia anterior, o anar dis...

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre e...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

  Fa força anys, amb uns quants amics aficionats a la cuina, vam organitzar unes soirées gastronòmiques; una mica com ho fan aquelles societats basques, però notablement millorad es pel fet de comptar amb la participació de dones. En no tenir prou mitjans per disposar d’un local específic, ho fèiem de forma rotativa: cada divendres l'amfitrió-cuiner de torn posava les seves arts i casa seva a disposició del grup. S’ha de dir que tant el nivell com l’ambient eren força bons i l’exigència anava augmentant a mesura que passaven les setmanes. Una de les primeres cites va tenir lloc a casa la M. La M era companya de treball d’un dels membres de la colla i nouvinguda al nostre cercle d’amistats. Era divertida, ocurrent i, com va demostrar amb escreix, una excel·lent cuinera. Ens va rebre a casa seva, on vivia en companyia dels seus dos fills petits i el marit, que ens va anar presentant a mesura que arribàvem. Per aquella època era l’únic membre d’aquell grup que tenia fills. E l s...

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u...