Circ(umspecta) visita

 

Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de «Ases del Humor» que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes –que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar– i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil vegades, imitant, burletes, esses i erres. N’hi havia de més grans i de més petits que jo, la major part dels estiuejants, però, ja havien tornat a ciutat. La dona, que treia mig cos pel sostre del cotxe descapotat, anava tan pintada que feia certa impressió de veure perquè, a més, el maquillatge li començava a regalimar cara avall amb la suor. Anava vestida a l’estil de les ballarines de Saloon de l’Oeste, és a dir: petits farbalans negres sobre una peça de lluentons rojos que deixava mig braguer a l’aire. Els rínxols negres recollits i coronats amb un petit barret, també roig i lluent.

Sabia, per anys anteriors, que tan bon punt arribaven, la primera cosa que feien era baixar els animals i deixar-los a l’esplanada perquè recuperessin la tranquil·litat després de les incomoditats, estretors i sotracs del viatge. Em vaig afanyar a vestir-me per sortir corrent, no a seguir la comitiva, sinó directament cap a l’esplanada. Tot i estar-ne previngut, el panorama que hi vaig trobar em va colpir força. L’estat d’aquells pobres animals era encara pitjor que el dels reclusos al zoo. Allà, a l’esplanada i a ple sol, hi havia un terrari de vidre amb serps, un elefant, dos cavalls i un poni lligats a unes estaques clavades a terra, cadascun d’ells acompanyat de llurs excrements. A l’ombra també hi havia una gossa alletant els seus quatre cadells, dos dels quals feien molt mala pinta. L’elefant, vell i magre, es balancejava sobre les quatre potes en una mena de dansa hipnòtica. Els cavalls i el poni, tot i anar bruts, semblaven estar en millors condicions. Jo avançava lentament, mentre anava buscant una frase breu i educada que disculpés el meu atreviment, per si algú em cridava l’alto. Però aquells dos homes suats i bruts que tensaven els vents de la vella carpa amb els colors del Barça, prou feina tenien i ni tan sols em van mirar. Pel que es podia veure, el circ no era precisament gran. Vaig seguir la meva sigil·losa visita i quan estava a dos metres de la primera gàbia, una sobtada aparició acompanyada d’un sorollós petardejar va irrompre entre dues caravanes barrant-me el pas i donant-me un ensurt que gairebé em fa caure de cul a terra. Un noi de la meva edat, sense samarreta i amb una cigarreta a la boca, acabava de fer un derrapatge davant meu i baixava de la Mini Marcelino d’un salt, deixant-la a terra amb el motor en marxa. S’ha de dir que, si el que volia era impressionar-me, ho havia aconseguit. «Però, com podia ser que a un noi d’uns dotze anys el deixessin circular conduint una moto, per molt petita que fos?» em preguntava jo emprenyat per l’ensurt i amb un punt d’enveja. Durant uns segons em va mirar de fit a fit, en silenci i amb la mateixa mirada que hauria vist en algun duel de western. Jo, callat, li vaig aguantar l’esguard amb certa dificultat perquè la impressió de l’ensurt encara em durava. Però, canviant totalment de registre va avançar cap a mi somrient i, mentre amb la mà esquerra feia la cassoleta innecessària a una cigarreta apagada, m’oferia la dreta per encaixar amb un somriure forçat. Els seus moviments fatxendes i teatrals denotaven certa arrogància.

– Em dic Luca i treballo aquí. I tu?

– Jo em dic Joan i aquí és on vinc a jugar cada tarda –vaig dir en un rampell de valentia.

– Vols que t'ensenyi tot això? T’agrada el circ?

– Sí –vaig respondre, sobretot a la primera pregunta.

– Doncs vine!

Un cop va haver aturat el motor de la motoreta i havent-la recolzat a l’ombra d’una de les rulots, va anar a inspeccionar la gossa i els seus cadells i, com si fos la cosa més normal del món, va agafar els dos més perjudicats amb una ganyota de resignació i els va anar a llançar al terrari de les serps. Després, fent petar els dits davant la meva cara i com si res, em va cridar de nou per presentar-me el lleó, ja que jo m’havia quedat clavat a terra empassant saliva i amb els ulls com plats mirant incrèdul el terrari primer i el tal Luca, després. El pobre lleó feia voltes sense parar dins aquella gàbia rovellada i de tant en tant sacsejava cabellera i cua per espantar les mosques. Tot i alguna cicatriu, tenia un aspecte impressionant, però es feia difícil saber si era molt vell, perquè jove segur que no. Me’l vaig estar mirant una bona estona previngut i amb l’esperança de sentir un d’aquells rugits tan greus i profunds, com els del lleó de les pelis de la Metro, però res. Quedava clar que aquella bèstia era la joia de la corona.

– Vols tocar-lo?

Per la cara que deuria posar, el Luca no va esperar cap resposta per part meva i, entre els barrots de la gàbia, va allargar el braç per tocar la cabellera del lleó que va tornar a sacsejar el cap sense immutar-se, com si es tractés d’una mosca més. Hi va insistir, convidant-m’hi de nou amb un gest del cap, però la meva negativa va ser tan rotunda que ho va deixar córrer. Un cop a certa distància i com si la veu humana hagués d’afectar l’animal, em va dir a cau d’orella:

– Si vols ho podem tornar a provar demà –però el caire de burla, tant de la veu com de la cara que hi posava, era evident. «Que se’n rigui tant com vulgui, que jo no ho penso fer ni demà ni mai» vaig pensar tornant-li el somriure.

Vint metres més enllà i penjada de la branca d’un pi, una noia rossa i vestida amb una mena de camisó blanc i lleuger es balancejava en un llarg gronxador i el cridava: «Luca! Luca!», mentre ell feia com si sentís ploure. Era com una aparició, com la imatge d’un conte de fades, però quan m’hi començava a apropar amb el rostre il·luminat, la veu decidida del Luca em va fer tornar a la realitat dient:

– Aquella penjada d’allà és la meva germana, però no penso fer-li ni cas, estem barallats.

En aquell moment vam sentir arribar el Dos Cavalls que va aparcar a l’ombra d’una morera, mentre la dona i el pallasso discutien a crits en una llengua que jo no entenia, però que sonava molt semblant al català. La dona va saltar del cotxe i va omplir una palangana amb l’aigua que sortia d’una vella mànega, tot amenaçant el pallasso amb un dit acusador. Després, entre dues rulots, es va treure aquella peça de roba lluent i es va començar a rentar la cara, el tors i els pits. Just en aquell moment ens va veure, ens va saludar i ens va dir alguna cosa que no vaig acabar d’entendre mesclant el castellà amb l’italià. Es va fer evident que el fet de veure-li els pits nus em va violentar més a mi que no pas a ella, que va seguir com si res.

– Aquesta és la meva germanastra –va dir el Luca després de saludar-la amb el braç– bé, i ara també és la meva tieta –va seguir– ...però, en fi, no em miris així, és una història molt llarga que ara no ve al cas.

El Luca em va convidar amablement a veure la funció del vespre de franc. Em volia mostrar l’entrada posterior, el lloc on quedàvem citats al cap de dues hores per veure l’espectacle. Quan ens hi dirigíem xerrant i envoltant aquella gran tenda de campanya, a mig camí i per sorpresa, un nan amb uns cabells rinxolats i estarrufats – i que encara li feien el cap més gros– va saltar a l’esquena del Luca provocant-li un bon ensurt. Ell, visiblement enutjat, va sortir a empaitar el nan corrent i insultant-lo en diverses llengües. Tot i les cames curtes, el nan corria com un esperitat i es reia del Luca que, impotent, va deixar estar aquella persecució inútil. De lluny vam sentir com el nan cridava: «Si no fumessis, m’hauries pogut enxampar!» seguit d’una sarcàstica riallada.

– Aquest també és de la teva família? –vaig gosar preguntar-li al Luca quan tornava.

A mida que anava visitant aquell campament, m’anava adonant de com de diferent eren aquelles famílies i el tipus de vida que portaven, sempre viatjant i sense anar a escola. També vaig ser conscient que, tot i que el Luca era un milhomes desvergonyit, a mi ja m’estava bé perquè així la nostra associació, la nostra amistat, quedava prou compensada. Era tot un personatge i semblava tenir aquella envejable facilitat per fer amics que em faltava a mi.

Un cop a casa, quan vaig explicar al pare que m’havien convidat al circ i que podria veure-ho tot entre bambolines, se’n va alegrar doblement: primer perquè s’estalviava els diners de l’entrada i, segon, perquè es pensava que el circ havia d’agradar tothom. A ell sempre l’havia tornat boig. Vaig entrar a la cuina i em vaig fer un entrepà que em vaig anar menjant mentre buscava alguna cosa per oferir al Luca en senyal d'agraïment i per segellar aquella nova amistat. Finalment ho vaig trobar, es tractava d’un visor de plàstic molt rudimentari que m’havia sortit en un d’aquells ‘Sobres Sorpresa’ que venien als quioscs i les botigues de ‘baratijas’ i llaminadures; anava acompanyat d’una sèrie de fotogrames de cinema retallats d’una bovina, que es col·locaven dins el visor per mirar-los a contrallum, com diapositives sense marc. Suposo que els fotogrames serien material de rebuig, de tan ratllats com estaven, però sovint s’hi trobaven veritables tresors, a mi m’agradaven especialment alguns d’aquells fotogrames de Cinemascope on s’hi veien les figures allargades. Molts d’aquells retalls de pel·lícula els havia recuperat jo mateix de les escombraries d’un laboratori de revelat de cinema que hi havia al meu barri. Amb l'assessorament dels adults, fins i tot podies arribar a saber a quina pel·lícula concreta pertanyien la majoria d’aquelles imatges.

Vaig arribar al lloc de la cita deu minuts abans de l’hora convinguda, el temps just per oferir el meu regal i mostrar-ne les virtuts. El Luca va aparèixer tot cofoi amb un vestit que feia pensar en el botones d’un hotel de luxe, ple de cordons lluents i botons daurats. Quan, sorprès, va obrir la capsa de sabates que li oferia com a regal, i mentre li anava donant explicacions, em va donar les gràcies emocionat de debò. Em va fer esperar mentre desava la capsa, per tornar un moment després amb un tamboret de fusta totalment ratllat i indicar-me el lloc privilegiat on em podia instal·lar per veure, no només l’espectacle, sinó el funcionament de tot allò. Ens vam emplaçar allà mateix per quan hagués acabat la funció.

La cosa que més em va impressionar de l’espectacle va ser la coordinació per fer que tot fluís sense interrupció, sobretot tenint en compte que cada persona tenia més d’una comesa: pallassos que també feien de músics a la banda, trapezistes que venien llaminadures entre el públic, domadors que feien de mestre de cerimònies, malabaristes que donaven la benvinguda i trencaven les entrades i, a tot arreu: el Luca, el meu amic. Ell estava pendent de tot, corria amunt i avall per atendre les necessitats de tothom i retirava els estris de la pista entre un número i un altre, quan apagaven els llums. Per sorpresa meva i a mitja funció, va venir amb presses a demanar que li deixés el tamboret on seia, per tornar-me’l deu minuts més tard amb noves esgarrinxades del lleó. Tothom el sol·licitava i agraïa el seu ajut i, en certa manera, la seva eficiència em feia sentir orgullós.

Però ni la música, ni els lluentons, ni el maquillatge, ni tan sols els efectes de llum podien amagar aquella decadència, més encara si t’havia sigut mostrada amb tota la seva nuesa i a la llum del dia. A mi el circ, fins i tot els pallassos, sempre m’havia inspirat això: tristesa; i aquella funció, tot i tenir moments brillants i meritoris, no havia fet canviar la meva percepció.

Sortint del circ, el Luca i jo vam passejar fins a casa meva. Pel camí em va fer cinc cèntims de la seva vida. Em va parlar de la seva gran i atípica família, dels avantatges i inconvenients de la vida nòmada, de com feia seguir els estudis, dels amics que tenia arreu i de la correspondència que mantenia amb alguns d’ells. Després va fer una mena de balanç on hi sortia guanyant l’amor que sentia pels animals, el circ i aquella gran família. Ara, en comparació i mentre n’hi parlava, la meva família semblava molt més normal del que era en realitat. Un cop a casa no me’n vaig poder estar i, desprès de sopar amb la família i rescatant-lo del bombardeig de preguntes, li vaig ensenyar el meu bloc de dibuix, una de les poques coses de què podia estar orgullós. Em va fer l'efecte que al Luca li van agradar força, perquè va dedicar una bona estona a mirar-lo. Quan ens havíem acomiadat dels meus pares i sortíem a fer un gelat, tot passant per la cuina, va veure les canyes i em va preguntar si podíem anar a pescar, que li faria molta il·lusió i que no ho havia fet mai.

Pescar de nit és tota una experiència que combina la paciència i l’emoció pròpies de la pesca amb llargues estones que et permeten pensar o xerrar amb calma. Un cop instal·lats al millor racó del port, havent revisat i preparat els aparells, vaig treure un d’aquells cucs coreans de la capseta i li vaig ensenyar com tallar-lo i enfilar-lo a l’ham. Quan va arribar el seu torn i li vaig oferir el cuc, el Luca va fer un salt enrere amb una expressió d’autèntic pànic i em va dir que si era boig, que ell no es veia amb cor de fer allò i que no s’hi atrevia de cap de les maneres!

– Luca, però què m’estàs dient? Convius amb autèntiques feres, hi jugues, les acarones i ara resulta que tens por d’un simple cuc?

– Què vols que et digui, aquelles feres les conec des de petit, en canvi aquest cuc no sé amb què em sortirà, jo no el conec de res!

El que més recordo d’aquella nit i dels dos dies següents són els farts de riure que ens vam fer, el mal gust del tabac, la visió d’uns pits preciosos i una passejada en moto tots dos sobre la petita Mini Marcelino, que va acabar en una emocionant persecució.