Joanra Canosa - Relats -

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

  Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘ etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada - i com si no ens hagués de re conèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant - ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte - o no-, pujàvem al ‘ vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·lumina da per la brillantor màgica d’ aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el ...