Aquest vespre toca funció

 

Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada -i com si no ens hagués de reconèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant -ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte -o no-, pujàvem al ‘vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·luminada per la brillantor màgica d’aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el seu gran moment. Seguia convençuda de ser el blanc de totes les mirades i, si prèviament tot havia anat bé, desfilàvem de bracet saludant a tothom a dreta i esquerra amb uns moviments tan solemnes com ridículs. L’àvia era tan gran i anava tan encorbada, que amb prou feines podia aixecar la mirada per reconèixer els assistents. Però, per molts anys que tingués, la molt bruixa conservava aquella memòria envejable i feia allò tan seu de saludar amb un lleu moviment de cap, al mateix temps que vocalitzava el nom de la persona saludada -sempre que en fos mereixedor- amb un fil de veu. Tothom saludava aquella anciana enjoiada i vestida de negre setinat amb un somriure amable, no tant per qui hagués pogut ser en el passat, sinó per la seva entranyable aparença i pel personatge que semblava representar. Difícilment quedaria viu algú que pogués recordar aquella família que ni tan sols havia arribat a ser rellevant en la societat veneciana. Però ella, tossudament i orgullosa, seguia volent aparentar allò que no havia arribat a ser mai.

La temporada cada cop se’m feia més llarga i feixuga, perquè no totes les funcions eren del meu gust; però aquell era el preu que em tocava pagar si volia gaudir de tan preuat privilegi i, de passada, treure’n algun benefici. Encara que m’ho digués molts cops, sabia perfectament que jo no era el seu nét preferit, tanmateix era aquell amb prou paciència per acompanyar-la a totes i cadascuna de les funcions de la temporada i seguir-li el joc en tota aquella comèdia.

Per molt que la lloessin, jo no creia que la llotja familiar fos tan bona com es deia; semblava més pensada per a ser vist i fer el tafaner, que no pas per a seguir l’espectacle. Estava tan a tocar de l’escenari i en un angle tan lateral, que s’hi podien apreciar defectes de maquillatge, de vestuari i sovint et perdies part de la funció distret en el que passava entre bastidors, discussions i retrets inclosos. Ben pensat potser era allò, precisament, el que agradava a la família.

Segons l’obra que s’hi representava, jo posava la meva cadira de costat però una mica enretirada respecte a l’àvia, conscient que, si m’adormia, evitaria ser vist i que em caigués una de les seves destres i efectives fuetades de ventall.

Durant els entreactes i en acabar la funció, aprofitava per fer-me veure omplint l’àvia d’atencions i repartint somriures que fessin callar totes aquelles llengües viperines que sempre malparlaven injustament de mi.