Joanra Canosa - Relats -

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un ...

  Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘ etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada - i com si no ens hagués de re conèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant - ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte - o no-, pujàvem al ‘ vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·lumina da per la brillantor màgica d’ aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el ...