Joanra Canosa - Relats -

  FOTOS NARRADES, nú m . 3 p h. Fred Herzog, Man with bandage, 1968. « O n s’és vist això? On va aquest home amb aquesta fila; a ixí, de qualsevol manera, embenat, sense camisa, amb aquest blau al braç i aquests paperets ensangonats a la barbeta. Que no se n’adona que la policia se’l pot endur sense ni tan sols preguntar res?... Ai, calla, que es gira! No te’l miris tan descaradament que encara et dirà alguna cosa! Déu me’n guard!... I a ra, el molt poca-solta aixeca innecessàriament el braç per que l’autobús s’aturi. Però... un moment! No! Ara que l’autobús s’apropa veig que es disposa a pujar al mateix que jo, al número vuit!...I ara que faig? M’hi enfilo com si res, o el deixo passar i agafo el següent?» La dona no podia evitar dir tot a ll ò amb un fil de veu, i convençuda que ningú la podia sentir.

  FOTOGRAFIES NARRADES, núm. 2, ph: (aquesta és meva) Des de petit he anhelat disposar d’un lloc especial, una mena de refugi, com un petit paradís on fugir de la realitat per submergir-me en el silenci i gaudir de ficcions pròpies o alienes durant unes hores, quan en tingui necessitat. D’alguna manera, aquest lloc ja el tinc, però de moment és tan imaginari com aquell amic de la infantesa. Això sí, cal que sigui un lloc auster, silenciós, desconnectat i relativament aïllat, però, a la vegada, proper. Hauria de tenir un aspecte que passi desapercebut, d’una grandària reduïda i s’hauria de poder aïllar fàcilment de l’exterior. Hi aniria sovint per fugir de tot aquest soroll, i per llegir i crear sense interrupcions. H i passaria l'estona que calgués per a tornar-me a sentir sol, o  fins que l’enyorança em resultés tan insuportable que et tornés a trob ar a faltar; ni més ni menys.

  FOTOGRAFIES NARR ADES, Núm. 1 ph. Adolf Fassbender, 1935. L’Enriqueta està tan nerviosa que no ha gosat aixoplugar-se durant el darrer aiguat per por a perdre la que ella considera que és la seva darrera oportunitat. Tot i tenir una edat, es penedeix d’haver mentit la seva anciana mare i haver-se gastat tants diners en uns botins blancs a joc amb aquest barret tan car que ara, moll i aixafat, no tan sols no llueix gens, sinó que li sembla del tot ridícul. Pateix per si aquesta desastrosa fila ha pogut espantar la seva cita i, aprofitant la pluja que li llisca cara avall, plora dissimuladament mentre resa per veure’l aparèixer en qualsevol moment i tenir l’oportunitat de viure una apassionada història d’amor com aquelles que tant li agrada llegir. El Doctor Müller, aprofitant el vent que encara bufa, inclina el cap per amagar-se sota l’ala del barret i així esquivar el seguit de consultes encadenades que li fa la senyora Muck cada cop que es creuen. Ja no sap com dir-li que, ...

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no ...

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

Estimades ratotes meves, Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins ...

  Desenganyem-nos, vivim en la més trista de les foscors i, per descomptat, no hi ha llum ni al principi ni, encara menys, al final del túnel. Però deixeu-me fer una petita consideració, perquè sospito que potser sí que hi ha una mena de subtil i efímera pampalluga tant al principi com al final de la nostra mísera existència. ¿Us heu fixat mai en els nadons i aquell divertit moviment de braços que fan com si juguessin amb alguna cosa suspesa en l’aire just al seu davant i que sembla que només ells siguin capaços de veure? A partir d’aquell moment màgic comença la vida real, monòtona i en tecnicolor, però sense efectes especials. Crec, però, que aquell fenomen inicial té la seva versió més trista al final de les nostres vides, quan som a les portes de la mort i ens és subministrada alguna droga per alleugerir el dolor i el patiment final. En aquell moment, just al final, tornem a veure aquelles pampallugues i, sovint, mirarem de tocar-les amb les nostres tremoloses mans. Doncs bé, ...

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  Estàvem agafats de la mà i amagats sota el llit. Ella, al meu costat, era una dona de mitjana edat que amb la mà lliure es posava el dit als llavis per indicar-me que no fes soroll. Jo, que en aquella ocasió m’havia encabit en el cos d’un noi de divuit anys, estava cagat de por i tenia el cor accelerat. Vaig tornar a obrir els ulls per mirar-me-la i vaig veure que el seu cos es sacsejava i feia grans esforços per aguantar-se el riure, així, tan tranquil·la i com si res. Em vaig fixar que tenia uns ulls clars, grans i expressius, que em feien pensar en la Liz Taylor. Portava una mitja melena i les puntes del serrell se li enredaven amb les pestanyes i li picaven els ulls. Els llavis molsuts. No era especialment guapa, però a mi em resultava del tot irresistible. Em vaig fixar que ella anava amb calces i sostenidors, jo encara portava la samarreta, els calçotets i els mitjons. L’erecció havia arribat allà per quedar-se, ja que ni tan sols aquell ensurt havia pogut fer-la fora, ans...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  Aquest matí, al meu davant i al mateix vagó del metro, hi havia una noia que duia una frase tatuada a l'espatlla dreta on hi faltava un accent diacrític. He remenat la meva mariconera fins que hi he trobat un bolígraf. Però resulta que, quan molt educadament i amb el boli a la mà li he demanat que si ho volia li podia posar aquell accent oblidat accidentalment i, per sorpresa meva, m'ha dit que 'ni de broma' i m'ha mirat com si fos foll. Quan he insistit dient-li que dibuixo molt bé i que el color blau del meu boli Bic s'assemblava molt al de la tinta del tatuatge, m'ha donat l'esquena amb un gir brusc i ha canviat de vagó sense respondre. Amb aquest jovent, no sé on anirem a parar! On s'és vist?

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...

  Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘ etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada - i com si no ens hagués de re conèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant - ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte - o no-, pujàvem al ‘ vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·lumina da per la brillantor màgica d’ aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el ...

  No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia e...