Misèria

Estimades ratotes meves,

Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins aquesta foscor hi conviuen el poder, la cobdícia, la injustícia, la fraternitat..., però també hi brolla l’amor en una mescla que sovint trobo atractiva i gairebé addictiva. Suposo que és qüestió de gustos, i sé que tracto el tema amb aquesta lleugeresa perquè he tingut la sort de no haver patit -de moment- res semblant en tota la meva vida.
Començo a sospitar, però, que potser el meu subconscient, en una de les seves hàbils maniobres, m’ha empès a triar aquest tipus de lectures perquè em vagi familiaritzant amb el tema i amb tot això que sembla que ens vindrà al damunt en un futur proper.
Jo, de moment i per si de cas, així que puc carrego la bici a la furgo i me’n vaig a fer el gitano per aquests mons de déu, que mai se sap.

«Misèria», estiu del 2022.

Photo: Imre Kinszki. Morning light, Budapest, 1931.