Joanra Canosa - Relats -

Estimades ratotes meves, Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins ...

Tot i que «Roba interior» és el segon llibre que publico, aquí hi trobareu els primers textos que vaig escriure des de 2019. Inclou una sèrie de trenta-set relats i cinc contes; en algun d’ells s’hi mostra el jo una mica impostat d'algú del tot irrellevant que, tot i així, insisteix a compartir episodis viscuts i inventats amb tota persona disposada a llegir-los. Amb alguns d’aquests relats tindreu l’ocasió de conèixer-me millor; espero, però, que això sigui compensat si en algun moment us fan riure, us entretenen o us destaroten una mica per la simbiosi que faig entre els meus personatges i jo mateix. En aquesta ocasió vaig alternant ficció, no-ficció i auto-ficció i, si ho voleu, us deixo a vosaltres la tasca d'esbrinar quin relat pertany a cada grup. Aquest recull de contes i relats curts té l’avantatge de poder cohabitar a la vostra tauleta de nit –o a l’excusat– amb novel·les o altres narracions més llargues, gruixudes i serioses, amb l’esperança que us puguin servir d’esb...

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est...

No cal capficar-s’hi perquè c adascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà . El cas és que, en la meva infantesa i amb el s pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar- me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara , és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi. Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. P erò vet aquí que el qu e també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar par...

Ara farà un a trentena d’ anys vaig anar a viure al carrer de la Portaferrissa, al segon pis de la Casa Josep Martí i Fàbregas, un edifici del segle XVIII reformat el 1864 per Miquel Garriga i Roca. El pis era un lloc molt particular, tenia tres estances grans, dos patis de llums, una galeria, cuina, bany i una distribució estranyíssima amb un passadís principal i un altre de més estret que ho envo ltava tot. Reconec que a quell pis em va robar el cor des del primer cop que el vaig veure. Tant els ornaments de guix com les portes de les tres sales principals i de la galeria eren d’estil modernista -de la reforma del 1864-; però la resta era d’un estil més senzill, fins i tot un dels passadissos s’anava corbant a cada tram, fet que em va fe r pensar en els carrers del C all, dissenyats així perquè ningú pogués tafanejar què hi passava al seu interior . E l pis e ra gran i el cas és que, en el seu estat, tot i que no estava malmès, necessitava una bona reparació. Finalment em v...

La trattoria Fa molts anys, hi havia dos joves amics que estudiaven art plegats. Un d'ells, a més, treballava en una mena de trattoria on contínuament feia noves propostes, tant culinàries com tècniques, al seu vell amo. Les seves innovadores idees no acostumaven a tenir massa bona acollida entre la clientela que en feia mofa, però la tossuderia i l'entusiasme que el jove posava en tot allò que feia, a poc a poc, els va anar captivant fins al punt de fer-los anar canviant d'hàbits. El seu amic era el més satisfet de tots els clients, cada proposta li semblava millor que l'anterior i donava suport absolut als nous menús, cada cop més sans i equilibrats. Mai deixava de tastar els nous plats ni els nous invents del seu company. En aquesta mena de tracte tots dos hi sortien guanyant, l'un amb la panxa contenta i l'altre sentia recolzades totes les seves tesis davant l'amo i els clients. Una nit el vell local va patir un incendi terrible...

Avui, mentre endreçava velles fotografies, he recordat que entre els dotze i els catorze anys, amb un grup d’amics de l’escola ens va donar per entrar a les cases abandonades de la zona alta de la ciutat. La curiositat i l’afany per transgredir havia reunit en aquell grup persones de diferents classes i cursos, d’ una manera totalment espontània i natural . Ens resultava atractiu i emocionant viure aquella mescla d’aventura i risc; tot molt transgressor en aquella edat. El risc era evi dent, ja que la majoria de les cases havien estat abandonades pel seu mal estat: terres i escales enfonsats, teulades caigudes, esquerdes i runa que ens feien passar per llocs i de maneres que, ara, només recordar-ho, em fa posar els pèls de punta. La transgressió venia donada pel fet que aquella era una de les coses específicament prohibides tant per l’escola com pels pares, degut a la multitud de riscos que comportava. Seleccionàvem les cases segons la dificultat que suposava accedir-hi, tot ...