Girls and boys

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així.

Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un cert nivell, els fa sospitosos, tant sí com no, de voler anar més enllà en la relació, de voler alguna cosa més. Com si l’atracció només pogués o, indefectiblement, acabés sent una qüestió física. I crec que és aquí on rau l’error, perquè com l’atracció, també hi ha molts tipus d’amor i, més encara, a partir de certa edat. Jo sempre he estat i segueixo sent enamoradís de mena, ho confesso, però el tipus d’amor que sento ara és més una atracció innocent i desinteressada, una afinitat, el tipus d’afecte especial que t'inspiren les persones que et cauen bé i amb qui t’hi trobes a gust. Amb algunes persones també em passa que, a mida que les vaig coneixent i com millor em van caient, més guapes les vaig trobant, però això ja és un altre tema.

Tret de l’amor que se sent per la persona amb qui un bon dia decideixes compartir-ho tot, hi ha una mena d’atracció especial que es pot establir per diferents causes quan es comparteixen coses que cadascú considera importants, com ara el sentit de l’humor, els gustos literaris, artístics o les afinitats culturals entre d’altres; però també hi ha una altra categoria de gent que, sense saber ben bé per què i senzillament, són un amor. En qualsevol d’aquests casos sento la necessitat de compartir més temps de la meva vida amb aquestes persones, siguin homes o dones. Però vet aquí que si són dones la cosa acaba resultant més complicada i, sovint, t’has de conformar compartint aquestes estones amb altres persones, per la qual cosa aquella relació no acaba resultant el mateix, es veu com diluïda. És una pena perquè per no voler semblar insistent i per no estar disposat a explicar tot això que ara us dic, hi acabes desistint. Què hi farem! Tampoc parlo d’establir una amistat massa íntima, ni tampoc tipus amigotes d’aquells que confessen fins i tot allò inconfessable, però sí una amistat normal, que et permeti relacionar-te sovint amb aquella persona i de manera natural, consumint el temps que ens calgui a tots dos.

En fi, crec que amb els temps que corren, hauríem de dedicar més temps a les amistats i obrir-nos a fer-ne de noves i espontànies o acabarem malalts del tot. Anem molt faltats de sentit de l’humor i, amb qui podríem riure més a gust que amb un bon amic?

No deixa de ser curiós que tot això ho digui jo que, en general, sóc una persona més aviat reservada i tampoc es pot dir que tingui massa amics, però això sí, considero que els que tinc són un veritable tresor.

Per experiència he arribat a la conclusió que tant en l’amor com en l’amistat, quan dues persones s’assemblen massa la cosa no acostuma a funcionar massa bé, però, també per experiència, sé que algunes de les meves ex-parelles han esdevingut molt bones amigues, i d’això n’estic molt orgullós.

4 d’abril del 2020.

fotograma de "Une femme est une femme" de J.L.Godard, 1961..