Joanra Canosa - Relats -

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u...

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est...

No cal capficar-s’hi perquè c adascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà . El cas és que, en la meva infantesa i amb el s pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar- me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara , és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi. Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. P erò vet aquí que el qu e també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar par...