Unes vacances particulars

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i, travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega estava plena de velles ferides, unes guarides amb esparadrap, però d’altres, més noves i petites, deixaven escapar finíssims fils d’aigua. La mitjana de nens en remull a la terrassa podia oscil·lar entre els quatre i els set. Imagineu-vos el mullader. Un altre dels nostres divertimentos era taponar l’embornal de la terrassa provocant una petita inundació a manera de piscina, la profunditat de la qual no havia de superar mai el sòcol de la porta de la terrassa, cosa que, òbviament, ningú es molestava a vigilar. En qualsevol cas, un desastre i una feinada afegida per a la mare.
Durant les vacances d’estiu i tal i com estaven les coses, als més grans, a partir d’uns dotze anys, els tocava anar a ajudar el pare al seu taller.
Així passàvem juliol i agost, però a principis de setembre, quan tothom es preparava per tornar a l’escola, nosaltres fèiem les maletes per anar a la nostra inamovible cita amb la vila de Palamós. Així eren les coses a casa, nosaltres no ens quedaríem sense la nostra dosi de sol, mar i platja.
El viatge era tota una aventura perquè en aquella època l’única manera d’arribar-hi era agafant el tren que anava de Barcelona fins a Caldes de Malavella on, un cop al dia, connectava amb un autocar fins a Palamós. La mare -la gran heroïna d’aquesta història- carregava amb tots nou fills -el pare s’havia de quedar treballant a ciutat- i amb els respectius equipatges, cotxets i bressols inclosos. Em consta que la mare havia hagut de demanar ajut a la seva germana més jove en més d’una ocasió, però tot i així, déu n’hi do!
Per posar-nos una mica en situació, cal explicar que la meva mare pertanyia a una família petitburgesa de Girona que durant moltes generacions havia mantingut una estreta amistat amb una altra família palamosina, el pare de la qual era el padrí de la mare. Aquest peculiar personatge, amb una fortuna feta a les acaballes del XIX i de dubtosa procedència, va arribar a ser nomenat fill predilecte de la vila i sempre va ser considerat un gran filantrop. Vivia a cavall entre Palamós i Londres i es veu que, gràcies a un donatiu seu es va construir una ala de l’hospital dedicada als malalts de tuberculosi, entre altres coses. Fins i tot hi ha un tram del Carrer Major que porta el seu nom. Doncs bé, resulta que aquesta família tenia dues cases a Palamós: la que abans de la guerra havia estat la seva residència era un casalot de tres plantes de sostres alts, galeries amb voltes, jardí i hort situada a la part elevada de la vila; l’altra, al Carrer Major, estava situada a la vora del port, també de tres plantes i força senyorial, però sense jardí ni hort, com moltes altres del mateix carrer.
Durant la guerra, la casa gran va ser confiscada i les dues primeres plantes -jardí i hort inclosos- es van convertir en hospital. La planta superior va quedar lliure i es va convertir en un gran pis que, des d’aleshores, van decidir llogar a una família francesa que hi passaria els mesos de juliol i agost durant dècades. Un cop acabada la guerra, en època franquista, les dues primeres plantes no els van ser retornades i van seguir funcionant com a ambulatori. Així doncs, el padrí de la mare amb la seva dona i els seus dos fills van haver de quedar-se definitivament a la casa del Carrer Major, on van viure fins al final, sense cap opció de recuperar el seu antic habitatge.
Quan nosaltres hi anàvem, el padrí de la mare i la seva dona feia molts anys que eren morts i els seus dos fills: en José i la Pepa, que ja eren grans, molt amics i de l’edat de l’àvia, ens deixaven gaudir del pis de la part alta durant quinze dies de setembre, un cop els llogaters francesos se n’havien anat.
El pis era un lloc molt particular, gran, de sostres molt alts i la seva distribució era igualment singular. Tenia una estructura que recordava la planta d’una església, amb una gran sala central de sostre altíssim en forma de volta de canó i una gran claraboia circular al centre que li donava una llum difosa i celestial. La resta de les estances estaven repartides a un costat i l’altre. Els dormitoris eren com suites d’hotel, cadascuna amb una saleta amb calaixera, escriptori, butaques i balancí i, al costat, la cambra que feia de dormitori amb llit de matrimoni, dues tauletes de nit i dues cadires. Cada suite tenia els mobles d’una mateixa col·lecció que era d’un estil diferent en cada cas; totes elles tenien una porta de dues fulles amb porticons que donava accés a una gran terrassa allargada i comuna. Era un lloc de somni, els mobles de tota la casa eren anglesos, de l’època victoriana, i d’un gust exquisit. Cap detall era sobrer i cada cosa tenia el seu lloc en una perfecta harmonia.
Per a nosaltres era tot un canvi, era com viure en un palau. Tot era especial i diferent: les vaixelles, els mobles, els terres. Fins i tot coses anacròniques adquirien un encant especial, com aquella nevera que funcionava amb un bloc de glaç que s’havia d’anar a comprar cada matí a la fàbrica de gel del port de pescadors, amb un cubell de zinc específic per a això.
Els dos germans propietaris de la casa i els darrers membres de família, la Pepa i el José -sempre m’havia sorprès que tinguessin el mateix nom- eren persones educades a la manera més estrictament britànica, tot i que conservaven unes fervents creences catòliques, la qual cosa els havia causat més d’un disgust sentimental durant la seva joventut londinenca. Resignats a compartir llurs solteries, portaven una vida força espartana i d’una tortuosa religiositat, de la qual n’era testimoni aquella gran marededéu a qui havien arribat a dedicar una capelleta domèstica amb reclinatoris i tot. Treballaven donant classes particulars d’anglès a casa seva i tenien com a sagrats tota una sèrie d’hàbits. A nosaltres ens deixaven gaudir d’aquell pis amb unes condicions força peculiars. Com a única forma de pagament havíem de seguir una sèrie de protocols entre els quals hi havia una visita vespertina diària que, gairebé sempre, coincidia amb la seva hora de sopar, de tal manera que tot el reguitzell de germans havíem de presenciar com la mare els donava conversa mentre ells dos es menjaven la mateixa verdura i la mateixa truita dia rere dia. Aquestes visites se’ns feien especialment llargues, sobretot perquè a aquelles hores ja començàvem a estar cansats i a tenir gana. Tot i així, havíem de romandre educadament asseguts al voltant de la taula durant una estona que se’ns feia eterna, cosa que propiciava noves i creatives formes de diversió en forma de cançons cantades amb la boca closa, prou feblement executades per no molestar els amfitrions i per fer més difícil la identificació i càstig dels autors. Però això no era tot! Aquell estrany protocol incloïa una altra visita nocturna diària, aquest cop per part del vell José, que es presentava, cada nit, al pis on ens estàvem nosaltres, per tornar-nos-la i supervisar que tot anés bé. Aquesta visita tenia una emoció especial perquè resulta que nosaltres, hospitalaris i acollidors com érem -i per si fóssim pocs-, acostumàvem a convidar més d’un amic a passar uns dies amb nosaltres. El cas és que, per evitar donar unes explicacions que no acabaria d’entendre mai, preferíem apostar un sentinella a la finestra de la cuina que donaria l’alarma tan bon punt veiés aparèixer el tal José pujant el carrer i, així, tenir prou temps per amagar el convidat, o millor encara, enviar-lo a fer una volta. Tot plegat, un estrafolari ritual quotidià. El sentinella acostumava a ser jo mateix i la meva missió era prou senzilla, ja que la peculiar figura d’en José era fàcilment identificable pel fet que anava sempre amb vestit, corbata i barret -com si anés per la City de Londres- i, tot i l’enllumenat del carrer, portava sempre una lot que il·luminava les seves passes. Sovint, a nosaltres, la seva visita ens agafava sopant i se’ns feia igualment llarga. Ell, però, passava una estona força entretinguda i posposava l’hora de retirar-se tant com podia.
I així anava passant la setmana: al matí a la platja, a la tarda a pescar o a jugar al carrer.

Tot plegat tenia un caire especial, atès que els infants del poble ja havien començat l’escola, i això feia que visquéssim aquells dies com si es tractés d’unes colònies amb els germans. A mi ja m’estava bé, en tinc molt bons records. Suposo que per als petits resultava més divertit que no pas per als grans, que dedicaven gran part del temps a fer-nos males passades de tot tipus i de diversa intensitat. Recordo especialment un dia que, il·lusionat perquè els dos germans més grans em feien cas, vaig accedir a jugar amb ells al carrer, just a la porta del davant de casa, on hi vivia un vell pescador que feinejava de nit i mirava de dormir durant dia. L'anomenàvem el ‘Vell Mala-pell’ i ara descobrireu el perquè. Resulta que, a la porta d’aquell pobre home i en el moment en què jo més distret estava, els dos ganàpies ho aprofitaven per prémer silenciosament el timbre i tocar el dos ràpidament. I allà em quedava jo, concentrat en comptar innocentment fins a cent quan, de cop, el Vell Mala-pell sortia per la porta en camisa de dormir i començava a bramar uns improperis empordanesos que no havia sentit mai fins aleshores i que s’anaven mesclant amb els riures llunyans dels meus estimats germans. En fi, el que no et mata et fa més fort, que diuen, però l’ensurt ja no te’l treia ningú.
Durant els dies feiners no se’ns permetia cap mena de caprici o extra, de cap de les maneres! De dilluns a divendres l’austeritat era total i absoluta fins que, per fi, dissabte al matí arribava el pare i amb ell tots els extres que havien servit d’amenaça o de penyora durant la setmana, cap caprici ens era negat: gelats, refrescos, garapinyades, patí de pedals a la platja i gairebé tot el que li demanàvem. Era un veritable esclat d’il·lusió, d’amor i de disbauxa consumista, i em sembla que no només per als fills.
Però vet aquí que amb els darrers dies arribava una mescla de tristor i mal humor que se’ns contagiava a tots. La cosa començava quan s’havia de fer recompte dels objectes que s’havien trencat, anar-los a comprar exactament iguals i deixar la casa tan neta i endreçada com l’havíem trobat en arribar. L’àvia -d’humor fi i oportú- tenia una frase que definia molt bé l’estat d’ànim de tots plegats durant els darrers dies: “de la platja a l’escola passant per Vila-rabieta” deia.
L’última visió de la badia de Palamós des de la finestreta del cotxe de línia em posava molt trist, hauria de passar tot un any per tornar-hi.
Un cop a Barcelona i per contrast, el pis esdevenia un lloc petit i depriment, però l’endemà, un cop a l’escola, tot i començar quinze dies més tard érem els més bronzejats, teníem un munt d’històries per explicar i, a poc a poc, tot anava tornant a la normalitat.
En el record hi tinc gravats per sempre els objectes, els llocs, les olors i un munt de bons moments passats amb la meva gran família.

3 de març del 2020.