Un petit tresor

Ara farà una trentena d’anys vaig anar a viure al carrer de la Portaferrissa, al segon pis de la Casa Josep Martí i Fàbregas, un edifici del segle XVIII reformat el 1864 per Miquel Garriga i Roca. El pis era un lloc molt particular, tenia tres estances grans, dos patis de llums, una galeria, cuina, bany i una distribució estranyíssima amb un passadís principal i un altre de més estret que ho envoltava tot. Reconec que aquell pis em va robar el cor des del primer cop que el vaig veure. Tant els ornaments de guix com les portes de les tres sales principals i de la galeria eren d’estil modernista -de la reforma del 1864-; però la resta era d’un estil més senzill, fins i tot un dels passadissos s’anava corbant a cada tram, fet que em va fer pensar en els carrers del Call, dissenyats així perquè ningú pogués tafanejar què hi passava al seu interior. El pis era gran i el cas és que, en el seu estat, tot i que no estava malmès, necessitava una bona reparació. Finalment em vaig decidir a llogar-lo; en aquells temps m’ho podia permetre. Vaig optar per fer la intervenció mínima, em vaig limitar a restaurar més que no pas reformar. Es veu que l’anterior llogater havia estat un sastre de cert renom: el senyor Solé. Es feia evident que una part del pis estava destinada al negoci, mentre l’altra es reservava com a domicili particular. Totes les parets estaven empaperades i hi havia emprovadors i miralls arreu. Als passadissos i sota el paper pintat, hi vaig descobrir parets, sanefes i sòcols de colors preciosos pintats a l’oli, com es feia antigament perquè duressin. Calia recuperar-los com fos. Però, vet aquí que, entre d’altres mobles, clavat en una de les parets hi havia un mirall tríptic amb frontisses regulables i de cos sencer. Com vaig descobrir més tard, el mirall tenia els vidres lleugerament convexos, la qual cosa feia que, en veure-t’hi reflectit, tinguessis la sensació de ser més prim i elegant del que eres en realitat, una estratagema pròpia dels sastres de l’època. Així doncs, i en descobrir que havia tingut corcs, em vaig disposar a començar la feixuga tasca de fumigar i restaurar aquell mirall màgic. I, quina va ser la meva sorpresa quan, entre la fullola posterior i la part pintada del vidre, hi vaig trobar un sobre prim i groguenc embolicat amb paper de diari, que contenia una credencial de l’any 1943 de l’LNR (Liberación Nacional Republicana) i tres-centes cinquanta pessetes en bitllets de l’any 1928.
A la credencial hi deia:
“1º L.N.R es la lucha para derribar el franco-falangismo e instauración de la Democrácia.
2º Todo miembro de L.N.R se obliga a observar el máximo respeto para todas las tendencias ideológicas que componen el conglomerado de nuestro movimiento, y se compromete a cumplir con férrea disciplina todas cuantas ordenes y consignas se dicten.
3º Esta credencial es personal e intransferible” (Però, tot i això, la credencial no portava nom)
Encara avui em segueixo preguntant si entre aquelles parets s’hi podrien haver celebrat reunions clandestines sota l’aixoplug del prestigi professional del senyor Solé, o, quants vestits li hauria tocat confeccionar a aquest sastre per als seus enemics polítics durant aquella dura postguerra, i, fins i tot, quantes gràcies els hauria hagut de riure, potser moltes referides a ell i la seva pròpia gent?

18 de gener del 2020.