Joanra Canosa - Relats -

  L A CASA DELS U DOLS (I) A cada costat del terreny de joc hi havia dos porters perquè en aquell camp tan petit sempre s’hi disputaven dos partits al mateix temps. Una de les porteries estava dibuixada amb guix al mur i els límits de l’altra eren: un d’aquells pins que cada any era colonitzat per l’eruga processionària per un costat, i una paperera de ferro per l’altre. El terra era d’una grava que sempre estava humida i mig enfonsada a causa de l'ús intensiu. Els capitans d'ambdós equips feien la quotidiana i cruel selecció dels jugadors al mig del camp, sota la supervisió del totpoderós propietari de la pilota, que l’abraçava contra la seva panxa com si fos un tresor, i que era l’arbitre i el davanter centre d’un dels equips al mateix temps. Cap sorpresa. Com acostumava a passar, jo havia estat el penúltim jugador a ser escollit – sempre hi havia algú pitjor –, i ara dubtava entre prendre part en aquell partit que es presentava molt semblant al del dia anterior, o anar dis...

  MAURICI L'IMOSTOR Després de les peripècies viscudes com a artista urbà, el jove Maurici arriba a París fugint de l ’o rdre de cerca i captura que s ’ha dictat contra ell a Barcelona. A partir d'a quest moment li tocarà tornar- se a espavilar tot sol en un entorn que li és del tot desconegut, mentre deixa passar la llarga temporada que li han suggerit abans de poder tornar a casa . Pel camí encadena rà una sèrie de feines tan peculiars com els personatges amb qu i s’anirà creuant . A questa novel·la ens mostra una de les vessants més fosques del món de l'art dels anys setanta i, e ntre altres coses, hi trobareu artistes que no creen, v aixells que no naveguen, efervescències que s’esbraven, estances que esdevenen personatges, amistats traïdes i delictes abjectes ; tot i així és plena d’a rt, vida i amor. Tot i que e n gaud eixo molt, per a mi el fet d’ escriure no deixa de ser una afició; però com que resulta que m’agrada inventar histò...

  FOTOGRAFIES NARRADES, núm. 2, ph: (aquesta és meva) Des de petit he anhelat disposar d’un lloc especial, una mena de refugi, com un petit paradís on fugir de la realitat per submergir-me en el silenci i gaudir de ficcions pròpies o alienes durant unes hores, quan en tingui necessitat. D’alguna manera, aquest lloc ja el tinc, però de moment és tan imaginari com aquell amic de la infantesa. Això sí, cal que sigui un lloc auster, silenciós, desconnectat i relativament aïllat, però, a la vegada, proper. Hauria de tenir un aspecte que passi desapercebut, d’una grandària reduïda i s’hauria de poder aïllar fàcilment de l’exterior. Hi aniria sovint per fugir de tot aquest soroll, i per llegir i crear sense interrupcions. H i passaria l'estona que calgués per a tornar-me a sentir sol, o  fins que l’enyorança em resultés tan insuportable que et tornés a trob ar a faltar; ni més ni menys.

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no ...

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

Estimades ratotes meves, Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins ...

  Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i ...

  Desenganyem-nos, vivim en la més trista de les foscors i, per descomptat, no hi ha llum ni al principi ni, encara menys, al final del túnel. Però deixeu-me fer una petita consideració, perquè sospito que potser sí que hi ha una mena de subtil i efímera pampalluga tant al principi com al final de la nostra mísera existència. ¿Us heu fixat mai en els nadons i aquell divertit moviment de braços que fan com si juguessin amb alguna cosa suspesa en l’aire just al seu davant i que sembla que només ells siguin capaços de veure? A partir d’aquell moment màgic comença la vida real, monòtona i en tecnicolor, però sense efectes especials. Crec, però, que aquell fenomen inicial té la seva versió més trista al final de les nostres vides, quan som a les portes de la mort i ens és subministrada alguna droga per alleugerir el dolor i el patiment final. En aquell moment, just al final, tornem a veure aquelles pampallugues i, sovint, mirarem de tocar-les amb les nostres tremoloses mans. Doncs bé, ...

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...