HUGGY, EL COMODÍ

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no només per l'elegància d’aquella mena de coreografia de moviments gràcils, sinó també pel personatge en si mateix. Tan és així que em vaig girar a un costat i l’altre, per saber si algú més ho havia vist, i així poder compartir la nostra sorpresa. Res, tothom anava a la seva i ningú semblava haver-ho vist o, si més no, no en donaven senyals.

Vestit blanc –immaculat– de solapes amples i camal acampanat, camisa d’un intens vermell setinat i botes de xarol negre amb un considerable taló. Tenia un caminar molt particular de llargues passes i com si una corda invisible li estirés la pelvis cap endavant. Peculiar i fatxenda, però graciós. Immediatament em va fer pensar en el Huggy Bear, l’únic personatge que es salvava de la sèrie televisiva dels setanta «Stasrsky & Hutch» –els que tingueu una edat la recordareu–. L’home camina per l’andana taral·lejant una cançó en veu alta, movent el cap i fent picar els dits al ritme, fins que desapareix del meu camp visual pujant les escales.

Aquesta seqüencia, així, tal i com la he descrit, la tinc gravada a la memòria i sovint, sobretot en els moments difícils, la rescato com si d’un comodí capaç d’ajudar-me es tractés. «Tirar endavant per molt dures que se’t presentin les circumstàncies» semblava pregonar.

Però encara avui em pregunto inquiet: D’on venia aquell home? Viuria en aquell submón de túnels al subsòl de la ciutat? On anava? A què es dedicaria? Quina seria la seva història? Què el faria tan feliç com semblava ser? I, encara més inquietant: Com podia conservar tan impecable el blanc del seu vestit?