Clouseau vs Cato

 

Els divendres anava al cineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos. Tot i que em considerava cinèfil, hi anava, sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el cinefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar. Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ullman de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa.

De tornada, revisava les seqüències que acabava de veure i em sabia greu no poder comentar-les a casa, ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A casa tot girava al voltant del teatre. Es llegia teatre, tots tres tenien una devoció absoluta pel teatre i participaven molt activament en totes i cadascuna de les funcions que programava el grup del centre parroquial. Eren uns actors tan entregats als seus papers, que fins i tot eren capaços d’interpretar més d’un personatge per funció. Però la cosa anava més enllà d’un repte personal per esdevenir tota una competició. Jo començava a estar-ne fart perquè a casa mai sabies si actuaven de forma natural o estaven interpretant un dels seus personatges. Ja feia temps que me n’havia desvinculat i no volia saber res d’aquells tripijocs que podien assolir nivells d’una crueltat descarnada. Arribaven a l’extrem de posar-se a prova contínuament i en els moments més inesperats i, en una mena de borratxera interpretativa, paraven paranys per fer caure l’altre de quatre potes en els seus duels delirants. A mi em feien pensar en aquelles pel·lícules del Blake Edwards i en les histriòniques lluites domèstiques i els atacs sorpresa que lliuraven l’inspector Clouseau i en Cato, el seu criat oriental. Però quan esmentava referències cinematogràfiques tan populars com aquesta, em miraven amb una cara de no saber de què els parlava, una cara que no haguessin posat mai en sentir res referit a qualsevol obra de teatre clàssic o modern. Gràcies a tantes hores de pràctica, el nivell interpretatiu tant dels pares com de la Mo, era més que bo per tractar-se d’actors amateurs, tot s’ha de dir. El que més mandra em feia era que ara, a més, en arribar a casa em tocaria ser testimoni d’aquella eterna discussió que mantenia la meva germana Mo amb el pare, en què insistia a participar en una funció de Cabaret que organitzava el grup d’adults del Centre. El pare considerava que la Mo encara era massa jove i ella no pensava donar-se per vençuda. No sabia si seria capaç d’aguantar una altra vetllada amb aquella cançó enfadosa de fons.

Un cop al replà, quan vaig mirar d’obrir la porta de casa, em va sorprendre molt que algú s’hagués molestat assegurant-la amb aquella cadena amb passador que no feia servir ningú des que la Mo i jo érem petits i venia la iaia a cuidar-nos. Primer vaig picar el timbre però, en no obtenir cap mena resposta, vaig apropar la boca a l’estreta escletxa que la cadena permetia obrir i vaig cridar: «Hola! Sé que hi ha algú, que em podeu obrir?!». Res. M’hauria d’haver preocupat, però vaig conservar la calma i vaig xiular aquella mena de contrasenya familiar. Al cap d’una estona vaig poder veure com el pare s’apropava pel passadís sense cap pressa, amb les ulleres de llegir posades, un munt de papers a les mans i un llapis travessat entre les dents. Se’l veia força trasbalsat, com absent. Anava remugant paraules i xifres que amb prou feina s’entenien a causa del llapis.

– Es pot saber què passa? Per què has tancat amb la cadena?

Va aixecar una mà demanant uns segons més de treva mentre acabava amb les seves cabòries i, al cap de mig minut, es va posar les ulleres dalt del front i, mirant-me amb expressió severa, em va dir:

– Perdona fill, però em sembla que hem begut oli!

– Què vols dir? No m’espantis! Què passa?...

El vaig seguir fins l’escriptori; hi tenia els rebuts, les factures i tota la paperassa, tant de casa com del taller, escampats en piles arreu. Es va tornar a posar les ulleres i va dedicar una estona a buscar el llapis que duia a la boca. Darrerament havia decidit que es podia estalviar els diners que li cobraven a cal gestor, perquè –deia– ell es podia ocupar de tot allò dedicant-li una tarda al mes, com a molt. Vaig preferir no pressionar-lo recordant-li aquella frase, tot advertint que el seu estat nerviós no indicava res de bo.

– M’han obert una inspecció! Aquest matí he rebut una trucada de la secretària del cap provincial d’hisenda!... Irregularitats, diu!

– I doncs?

– Doncs que estan al cas de tot! Han citat tres dels meus clients, fins i tot els més nous, però no volen dir-me de quin tipus d’irregularitat es tracta!

- Però tu no hauràs fet res il·legal, oi?

- Ara mateix no ho sé, potser he passat alguna factura o algun petit detall per alt.... Però ... No comencis a inspeccionar-me tu ara!

- Bé, pare, mirem de no perdre la calma, però, una cosa, com de nou era el darrer dels clients?

– La primera factura és de tot just fa un mes i... Calla! ... Ves que no...

– Doncs això! És impossible que els consti un nou client abans de rebre el tancament trimestral que no els arribarà fins la setmana que ve, oi?

Quan la Mo va entrar al pis va veure el pare inconscient i caigut a terra amb el cap a la falda de la mare que, de genolls al seu costat, explicava nerviosament els símptomes del pare per telèfon. Ara, tapant l’auricular amb el pit i sense deixar la mà del pare, es dirigia nerviosa a la Mo:

– Ai filla! Hem arribat a casa i ens hem trobat el pare caigut a terra amb el telèfon a la mà! Quina desgràcia! –i, tornant a parlar a l’aparell– Sí, segon primera, Corrin tant com puguin sisplau!

El pare començava a moure el cap però, amb els ulls encara tancats, remugava algunes paraules amb un fil de veu:

– No!... Irregularitats? ... Hisenda? ... No,... jo... no!...

La Mo es va quedar glaçada i aterrida al llindar de la porta, amb una mà a la boca i sense saber què fer. A poc a poc es va anar apropant als seus pares. La mare plorava sacsejant les espatlles i el pare seguia dient paraules sense lligar cap frase coherent.

– Inspecció?... No! ... La secretària del cap provincial?... La petita Mo?... Cabaret? ... NI DE BROMA!!!

A partir d’aquell moment, els pares no ho van aguantar més i van esclatar en fortes rialles al mateix temps que la Mo es dirigia indignada a la seva habitació en veure’s descoberta. Abans de tancar la porta de cop, va sentenciar:

– Ja ho veurem això!

I jo, de la cuina estant i per molt que em mantingués al marge, no vaig poder evitar una rialla i el reconeixement a la seva creativitat i a la morbosa manera que tenien d’expressar-la.

«Clouseau vs Cato», març de 2022.

(la foto és d'Eugene Smith)