Cavalcar xiulant

 

Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy («El bueno, el feo y el malo» i «La muerte tinía un precio», entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright.
Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar.
Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i això és el més increïble-, no era el barret d’en Joe, es tractava del barret del puto Hoss Cardwright! El germà gras, bon jan, infantiloide i poca-pena d’en Little Joe (Michael Landon) amb qui precisament jo compartia físic i identitat. Serà possible?! Aquell barret que era una mena de bombí ridículament allargat i arrodonit! Però, on s’és vist?! Es tractava d’una broma?! Naturalment, tots els meus germans -que en això de fer la punyeta sempre estaven a la que salta-, es van passar tot el sant dia fent burleta amb allò del Hoss. Que si m’hi assemblava, que si no sabien que m’agradés tant, etc., com autèntics secundaris de western apostats al porxo del Saloon. Però resulta que, cap al vespre del mateix dia de reis, el meu enginy -esmolat en pitjors situacions-, em va donar una solució genial: un cop de puny sec i fet des de dalt va transformar, definitivament, la forma d’aquell barret que, amb uns petits retocs, va passar a ser, ni més ni menys, el meu barret desitjat. Voilà! Tornava a cavalcar xiulant pel carrer principal més xulo que mai, i no vaig tornar a sentir les veus burletes d’abans. Cavalcar xiulant, no hi havia res millor.
Jo no havia aprés a tocar cap instrument com cal -tret del meu auto-aprenentatge amb l’arpa de boca-, i és just dir que cantava tan bé que fins i tot vaig ser segrestat durant mitja temporada per una odiosa coral infantil; el cas, però, és que xiular no em feia tanta vergonya i era més autèntic. Estava fet tot un virtuós del xiulet i tenia un gran assortit de tècniques, sonoritats i potència que em feia força popular entre els meus amics, a qui no deixava de donar consells i alliçonar, sovint de manera infructuosa.
En algun moment em vaig arribar a plantejar si es podia viure de xiular. Hi havia xiuladors professionals? A més d’en Curro Savoy, que sortia sovint per la tele, en alguna ocasió havia sentit una peça de Jazz xiulada per una dona força hàbil de qui no recordo el nom. Però no tenia noticia de cap genet xiulador.
Un bon dia, aquell virtuosisme es va veure estroncat de cop -i mai millor dit- quan al pati de l’escola la meva dentadura va picar, a gran velocitat i accidentalment, amb el crani d’un tal Pujol. El resultat va ser nefast per a la meva dentadura i set punts de sutura al crani de l’altre. Allò va significar un breu parèntesi en la meva prometedora carrera com a rossinyol professional.
Ara xiulo poc i ni tan sols ho faig als pocs concerts que vaig; em permeto, però, fer-ho ocasionalment als partits de vòlei de la meva filla, i només si la jugada s’ho val.
I per cert, amb el pas dels any em segueixo preguntant: com ens podien agradar absolutament totes les pelis de l’Oeste?

«Cavalcar xiulant», novembre de 2022.