Joanra Canosa - Relats -

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

  Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i ...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

  L’olor de goma cremada i els renecs dels vianants li afegien un punt d’emoció. Jo corria tant com podia amb el cotxe que menys resistència havia posat a l’hora d’arrencar-lo fent el pont. La tercera marxa no acabava d’entrar mai i, per molt bon conductor que fos, aquell Seat vuit-cents de color verd no donava més de si. La sirena del mil cinc -cents de la policia que portàvem darrere cada cop se sentia més a prop. No teníem més remei que deixar l’eixample i endinsar-nos pels carrerons de Gràcia. Només teníem dues opcions: o despistar-los o disparar contra ells sense miraments. Jo conservava la calma, com sempre, però la meva acompanyant no semblava disposada seguir les meves instruccions, es negava a treure mig cos per la finestreta i disparar o ‘pistolar’, com deia ella, contra els nostres perseguidors. Així que, quan la meva germana petita va veure com se’ns apropava aquell gatet negre que li havia robat el cor des que havíem arribat a casa la tieta, va obrir la porta i...