El celobert

 

Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que cau.